Maruja & Terenci

El diumenge 26 de febrer en Jordi Évole va dedicar el seu programa de La Sexta, «Lo de Évole», a Maruja Torres. Amb la gran periodista i escriptora barcelonina va emprendre un viatge d’un parell de dies a Roma, un escenari ideal per gravar moltes hores d’entrevista que es convertiren, en paraules del propi Évole, en un dels millors programes que ell ha fet. Hi estic d’acord. Ni un minut malbaratat en una successió de frases per subratllar. Una experiència vital i professional que trasllada amb absoluta llibertat i desinhibició. I amb molta ironia com quan descriu el consell que li va donar a Maruja per consolidar el seu estil periodístic, en aquell moment la seva directora a la revista Fotogramas, Elisenda Nadal: «Escribe como tú hablas: si puedes decir jarrón, no pongas búcaro». Recomano a qui no l’hagi vist que la recuperin a la web de la cadena.

Per tant, vaig tenir una gran alegria quan a la tertúlia radiofònica dels divendres del programa d’en Jordi Basté a Rac-1, en la qual participo, fou entrevistada Maruja Torres per parlar del seu gran amic Terenci Moix en el vintè aniversari de la seva mort, que es produeix avui mateix, 2 d’abril. Maruja és una gran escriptora i periodista. A més de les seves novel·les, ha fet mestratge del reportatge, de l’entrevista, de la crònica i de la columna d’opinió. Fonamentalment al diari El País. Fossin moments dramàtics i violents al Líban o a Panamà, o altres radicalment diferents com els articles sobre les gales dels premis Oscar de Hollywood. Fou a Hollywood amb motiu dels Oscars de 1993 quan vaig conèixer a Maruja Torres.

Ho vaig explicar fa vuit o deu anys en un article aquí mateix. M’havien aconseguit una entrada per aquella cerimònia, era l’edició on va guanyar Clint Eastwood amb Unforgiven, aquí traduïda com Sense perdó. Una bona amiga, Isabel Jubert, de família cassanenca, llavors a Canal+ i desplaçada a Los Angeles com a productora de la retransmissió, em va presentar Maruja Torres. Sopàrem amb ella i David Trueba qui estudiava direcció de cinema a Los Ángeles i convinguérem que jo, un cop dins del Dorothy Chandler Pavillion, prendria nota de tot el que veiés en aquell espai interior on les càmeres no entren (encara no existien els mòbils amb càmera) i els famosos semblen gent normal. El resultat fou un article divertidíssim en el qual esmentava la font: «un espia català».

Divendres Maruja Torres i Jordi Basté, durant la seva conversa, parlaven de Terenci Moix, fos des de l’amistat o l’admiració. Crec que intentant que ni la gent s’oblidi d’en Terenci, ni de la seva obra literària. Però també perquè la gent més jove, que no ha coincidit en els anys de la seva vida i de la màxima coneixença pública, s’hi puguin apropar. Terenci fou probablement l’autor que en vida va assolir una màxima dimensió popular i mediàtica. En aquest darrer cas perquè, en el marc de la seva activitat desbordant i participava, presentant mítics programes televisius, com Más estrellas que el cielo o Terenci a la fresca, en els temps encara de Televisió Espanyola en monopoli i sense competència. Això va fer d’ell un personatge molt conegut. Una faceta que li va permetre moure’s de forma desinhibida i sense prejudicis en ambients propis de les revistes del cor però també fer d’altaveu de les reivindicacions en defensa de la llibertat personal millor que ningú. I entrant en totes les batalles públiques que calia contra qui les qüestionava.

Quan parlava del cinema del mític Hollywood, del qual era un fanàtic admirador, o de l’antic Egipte es transformava i traslladava la seva passió per aquests mons, tan presents en la seva obra literària. Ho vaig poder comprovar personalment en el parell d’ocasions que vaig poder col·laborar amb ell en alguns aspectes de programes de TVE que produírem quan jo hi treballava. En una d’elles vaig ser encarregat de coordinar una iniciativa amb el Liceu per retransmetre unes òperes amb un personatge popular que les introduïa i protagonitzava un documental paral·lel a la retransmissió. Presentàrem l’acord al Liceu el gener de 1994. A Terenci li pertocava Don Carlo de Verdi i dinàrem al mateix Liceu on Terenci anava relatant episodis, alguns delirants, de la història del teatre. Després férem una visita darrera del teló. Hi havia una mena de pont penjant que creuava de banda a banda l’escenari. Terenci el creuava com si es trobés al pont del riu Kuwai de la pel·lícula quan gairebé perd l’equilibri, circumstància que providencialment vaig evitar. Tot era fusta, cartó i corda. Exactament deu dies després, el 31 de gener de 1994 el Liceu cremava.

Subscriu-te per seguir llegint