Opinió

La Justícia no és venjança

I maginem-nos, per un moment, que el tribunal que ha condemnat Laura Borràs per falsedat en document oficial i prevaricació en lloc de demanar el seu indult hagués exigit el compliment íntegre de la seva pena de presó com a mesura exemplaritzant «dirigida a intimidar a tots aquells ciutadans/polítics que poguessin sentir-se temptats» de perpetrar conductes corruptes. I que aquesta prevenció només es complirà si, «qui sucumbint a les facilitats i avantatges que proporciona l’exercici del poder fa un exercici malintencionat del mateix», sap que de ser descobert complirà de forma efectiva la pena que se l’imposi. O que el mateix tribunal reclamés el seu ingrés a la presó basant-se en el fet que resultaria «obscè que des d’un dels poders de l’Estat (el Judicial) es prenguessin decisions que encoratgessin o no suposessin un fre o trava per la materialització de conductes que comportessin un ús indegut, per il·legítim» de fons públics.

Doncs bé, tots els arguments que acabo d’escriure són reals. Corresponen a l’ordre d’empresonament que va dictar l’Audiència de Barcelona fa deu anys contra Lluís Gavaldà, condemnat a un any i mig de presó; i Vicenç Gavaldà i Fidel Pallerols, condemnats a només set mesos de presó pel cas Treball. Tots tres amb penes molt inferiors als quatre anys i mig de Laura Borràs. No he entès mai per què un tribunal de l’Audiència de Barcelona es va acarnissar amb els tres únics condemnats del cas Treball obligant-los a passar uns mesos a la presó després d’haver pactat la seva condemna amb la fiscalia (inferior a dos anys). Eren culpables, sí, però tothom sap que els principals responsables (presumptes, en termes jurídics) d’aquell frau dels fons d’ocupació de la Conselleria de Treball, governada per Unió Democràtica, no només no van seure mai al banc dels acusats, ni, per descomptat, han trepitjat mai la presó, sinó que alguns, molts anys després, van pel món amb el cap ben alt i encara ocupen càrrecs públics molt ben remunerats i de rellevància social.

Per tant, Laura Borràs no es pot queixar. El tribunal que l’ha condemnat ha demanat el seu indult, i fa bé. La Justícia no és venjança. «Una cosa no és justa pel fet de ser llei. Ha de ser llei perquè és justa», va dir Montesquieu. Ja sé que molts voldrien veure Laura Borràs a la presó. Però, aquí no es jutja el seu narcisisme, ni la seva egolatria, ni la seva supèrbia. Aquí, s’ha jutjat un ús fraudulent de les seves responsabilitats polítiques. Les presons són un mecanisme necessari de defensa de la societat, però no totes les persones que han comès un delicte han d’ingressar-hi. Llevat que es tracti de casos d’extrema gravetat, la inhabilitació, el retorn dels diners defraudats i la multa econòmica són suficient condemna per a determinats comportaments il·lícits en l’exercici de la funció pública. Amb els 13 anys d’inhabilitació, els ciutadans ja tenim la garantia que, durant un llarg període de temps, Laura Borràs no podrà gestionar ni fer un mal ús dels diners públics. També ha estat condemnada a una multa de 36.000 euros, i aviat perdrà la seva gran joguina, la presidència del Parlament. La presó, en aquest cas, no aporta res.

Com deia el politòleg italià Giovanni Sartori «la democràcia no és només votar». La democràcia també és generositat, convivència, millorar la societat. I els demòcrates de debò no són venjatius, ni tornen amb la mateixa moneda els mètodes sectaris dels independentistes que tan aviat suprimeixen el nom d’un carrer dedicat a Josep Borrell a la Pobla de Segur, per ser un dissident del seu pensament únic, com no renoven el contracte d’una infermera perquè a Catalunya és «intolerable» (sic) queixar-se de l’obligatorietat d’acreditar el nivell C-1 de català per accedir a un lloc de treball públic, segons ha justificat aquesta setmana el conseller de Salut, Manel Balcells. El lema independentista de «ni oblit, ni perdó» (Junqueras va molt a missa, però no segueix gaire el missatge de Jesucrist) és més propi de la rancúnia i la venjança que de la generositat de la democràcia i l’estat de dret. Allà cadascú amb la seva consciència, però, com va dir Sòcrates, «és pitjor cometre una injustícia que patir-la perquè qui la comet es converteix en injust i qui la pateix no».

Subscriu-te per seguir llegint