El tret al peu del Girona

Ningú s'esperava tres mesos enrere, ni dos, ni un, que aquesta setmana estaríem parlant de la possibilitat del Girona de competir a Europa la temporada vinent. No és cap sorpresa. Ha passat el que ja havia passat en altres ocasions. Quan l'equip s'acosta a la setena plaça, tothom s'oblida que no fa ni dues setmanes s'estava mirant avall; analitzant les possibilitats de caure al pou de la zona de descens; comptant amb els dits els punts de distància amb els tres últims classificats; analitzant els resultats de tots els equips situats a sota i maleint tots aquells grans que eren incapaços de fer-nos un favor, per petit que fos. De cop i volta, parlem d'Europa, els mitjans entrevisten Quique Cárcel a totes hores, es fan programes en directe des de Girona i sembla que l'equip sigui prou madur per afrontar tres competicions en una sola temporada. Si la Copa del Rei ja és molesta en segons quins moments, només faltaria la Conference League. Dit sigui de passada, molts dels que ara somien amb aquesta lliga, no saben ni qui la juga.

Ja sé que la idea és atractiva, i està molt bé que es marquin nous objectius una vegada quasi s'ha assegurat la permanència, però és fonamental tocar de peus a terra. Carcel ho va fer l'endemà de guanyar a Sevilla: «Jugar a Europa? No estem preparats». Quasi ningú li va fer cas. L'ambició és bona en l'esport; ser conscients de la realitat, també. Si el Girona es marqués com a fita quedar setè per anar a la Conference, seria disparar-se un tret al peu. Amb intentar superar els històrics 51 punts del primer any a Primera de Pablo Machín ja n'hi ha prou. El problema arribarà si els 52 punts obren la porta a Europa.

Subscriu-te per seguir llegint