Als barris s’arregla el món

Creu Roja va anunciar fa uns dies que la pobresa extrema s’ha disparat a Catalunya: ha crescut un 31%, la xifra més alta en quatre anys. La radiografia que projecta és la de persones i famílies que no tenen com cobrir necessitats bàsiques com alimentar-se, pagar els subministraments o accedir a un habitatge. Persones que s’enfronten a la disjuntiva de pagar el gas o comprar menjar, que fa un any que estan amb l’escalfador trencat o que viuen reallotjades o en una caravana.

Això hauria de ser un dels grans temes de campanya, però no ho és. Ho hauria de ser no només perquè les comunitats autònomes tenen transferides gran part de les polítiques socials sinó perquè també una bona part de la gestió diària de molts aspectes de la salut, l’educació o els serveis socials estan en mans dels ajuntaments dels quals en depèn en gran part el funcionament diari i futur del nostre estat de benestar.

Des de la primera atenció que rebem per accedir a una prestació social fins a les polítiques per combatre el canvi climàtic, la pobresa infantil o l’atenció de les persones sense sostre, passen pels ajuntaments que tenen un marge ampli per prioritzar (o no) el benestar de la ciutadania més vulnerable. Per exemple, facilitant l’empadronament, que és la porta d’entrada per accedir als serveis socials i deixar de ser invisible per a l’administració. També reforçant les taules d’emergència habitacional, creant complements a les prestacions estatals i autonòmiques o facilitant la inclusió al mercat laboral i la promoció d’habitatge públic i ocupació de qualitat.

No és casualitat que els barris amb les condicions de vida més inacceptables per als seus residents se situïn en ciutats governades des de fa anys per polítiques que donen l’esquena a les persones que més ho necessiten. L’exemple més sagnant és el de la Cañada Real, a Madrid, on els seus 4.000 habitants fa anys que no poden accedir a l’electricitat. Les famílies sobreviuen al fred de l’hivern sense tenir com escalfar-se i els infants no poden accedir a qüestions tan bàsiques com Internet. A Girona mateix, no tenim gaire lluny aquesta realitat al barri de Font de la Pólvora on cada dia es viuen situacions de vida extremes.

El deure de la política municipal és abordar aquests reptes, fer-ho des de la proximitat i el compromís, treballant perquè cada barri, per petit que sigui, faci més gran la seva ciutat.

En el seu discurs de comiat, Pasqual Maragall recordava que la ciutat no és patrimoni de ningú, és de tothom. Recordava també què representa governar una ciutat: «Sapigueu que quan arregleu un barri, esteu començant o contribuint a arreglar el món. Hi ha moltes maneres de contribuir a fer que el món millori, però les ciutats hi poden contribuir arreglant-se i demostrant que les altres necessitats també es poden resoldre i això comença en els carrers concrets, en els barris».

Fa uns dies Sílvia Paneque ens deia una cosa semblant aquí. La ciutat s’alça sobre nosaltres, afirmava, i ens penetra perquè la gent està feta de la seva ciutat: dels seus dies, de les seves nits, de les places, dels carrers i de les pedres. Hem de votar per amor a les nostres ciutats i no pensant en les pors que ens ha intentat inocular l’extrema dreta durant tota aquesta campanya electoral portant la discussió a qüestions banals com l’ús de pistoles tàser per part de la policia municipal, relegant a un segon pla allò en què se’ns en va la vida.

Votar a favor de la ciutat és votar a favor de nosaltres mateixos, del que volem per a la ciutadania que ens envolta, per a nosaltres i per a les generacions futures. Això és el que està realment en joc el proper diumenge. L’amor a la nostra ciutat.

Subscriu-te per seguir llegint