El valor del vot

Demà passat, diumenge, estem cridats a votar. Quan arriben unes eleccions sovint molta gent es pregunta si té sentit anar a votar. El dubte és raonable; no acabem de veure el pes real del nostre gest individual submergit en un mar de paperetes dins de l’urna i en un context de milers de vots arreu del país i específicament a cada poble i a cada ciutat a tots els racons de Catalunya.

Passem per alt que votar és un dret, un dret adquirit, conquerit, lluitat. I passem per alt que és una obligació moral, ètica, cívica i política. El dubte és raonable però la resposta ha de ser contundent: s’ha d’anar a votar. Votar és un acte individual i lliure, és clar, i a l’hora d’exercir el dret hi ha l’opció de quedar-se a casa, de votar en blanc, de fer un vot nul o de votar a alguna de les opcions, de les candidatures, que concorren als comicis.

És en el moment de dissipar el dubte que han de passar per davant nostre les imatges de les velles lluites pel dret de sufragi: la lluita pel sufragi universal, la lluita per l’edat de votació, la lluita pel dret de les dones a votar, la lluita per un cens inclusiu i no discriminatori. Aquesta lluita s’emmarca en el context de totes les lluites democràtiques, en el context del combat per superar les restriccions polítiques dels sistemes autoritaris i antidemocràtics, la lluita contra les dictadures, i a favor d’un marc de llibertats i de drets individuals i col·lectius. L’accent d’aquest sistema de llibertats es concentra en la llibertat de reunió, d’associació, de premsa, d’opinió, d’afiliació sindical i política, de manifestació, a favor del dret de vaga, a favor la superació de tots els límits que històricament han prevalgut per damunt de la idea de llibertat, la idea revolucionària i republicana de llibertat, igualtat i fraternitat.

Ara que estem cridats a votar els nostres regidors i regidores, els candidats a alcalde o alcaldessa, és bo de recordar aquest context històric i de posar en valor la circumstància actual. Les eleccions del 28 de maig de 2023 són les dotzenes eleccions municipals (en altres àmbits territorials també autonòmiques). Portem doncs ja 11 mandats de quatre anys i estem apunt de superar els quaranta quatre anys de democràcia. A partir del mes de juny enfilarem el dotzè mandat que ens portarà fins els 48 anys i a les portes del primer mig segle. Seran doncs la culminació del període més llarg, de molt, de la història de Catalunya i de la història d’Espanya. Estem parlant de dotze votacions consecutives espaiades de quatre anys en quatre anys en el marc de la democràcia recuperada. Però convé recordar retrospectivament que les etapes democràtiques en els períodes històrics anteriors van durar molt poc, esquitxaven escadusserament un panorama radicalment autoritari, militaritzat, antidemocràtic, i en un context on el dret de vot s’associava sovint a les capacitats econòmiques i tributàries dels presumptes votants. Fins i tot si ens remetem al període democràtic més recent anterior a la dictadura franquista estem parlant de només dues eleccions municipals, les del 12 d’abril de 1931 (que van conduir a la proclamació de la República) i les de gener de 1934. Després la guerra, el desastre, l’exili, la supressió dels partits i de la Generalitat, i la implantació d’una dictadura fèrria.

Ja sé que pels detractors del règim del 78 la democràcia va ser una democràcia formal, burgesa, una democràcia vigilada i intervinguda. Però de forma reiterada i contumaç els partits polítics i els candidats i candidates avalen i donen validesa a la democràcia nascuda del règim del 78 i la fan servir, i els ciutadans la fem servir, com a termòmetre per tal de calibrar els avenços i els retrocessos de les vides dels nostres pobles i de les nostres ciutats. Un termòmetre que mesura la convivència ciutadana, la seguretat, les infraestructures, els equipaments, els serveis i l’atenció a les persones i les famílies. Vet aquí la clau. La política municipal es defineix com un ampli ventall que va des de les qüestions més elementals, quotidianes, primàries, fins a les qüestions de caràcter més general i de model.

Quin model de ciutat? I quin itinerari per arribar-hi? Quina coherència territorial d’àrea urbana? Quines prioritats de mobilitat? D’habitatge, de turisme, de cultura? Una ciutat que sigui capaç de fer endreça i de seguir un programa de redreç, de recuperació, de progrés, de futur.

Queda clar per a mi el valor del vot. I arribem a l’altre punt decisiu: el sentit del vot. La suma del fet de votar i el valor de la tria fan la síntesi de l’acte democràtic per excel·lència. A poques hores del final de la campanya, a menys d’un dia del dia de reflexió i de la crida a les urnes ha de quedar clar que el vot és lliure, individual i secret. Tothom pot votar qui vulgui i com vulgui.

Ara fa quinze dies feia un article just a l’inici de la campanya i posava l’accent en alguns problemes que havia detectat en algunes candidatures. Passada tota la campanya he de dir que en molts casos he vist massa frivolitat, massa superficialitat, un excés de paraules i una manca clamorosa d’idees i de propostes. He de reconèixer que he vist algunes candidatures, poques, madures, treballades, amb propostes serioses i articulades, orientades a despertar confiança i esperança entre els electors. La tria és lliure. Però jo torno als exemples que posava en el meu article del 12 de maig; en els temes concrets que jo plantejava no he tingut massa èxit. Així i tot faig un pas més i afegeixo a aquella llista un tema apremiant. Jo votaré a aquella candidatura que em sembli capaç de complir amb un compromís històric, acumulat, des que es va traslladar al carrer Emili Grahit la Biblioteca Pública Provincial, ara sota l’advocació de Carles Rahola. Qui serà capaç de tornar a la Casa de Cultura una biblioteca? És igual si s’hi trasllada una part de la Biblioteca Ernest Lluch o si es dota de bell nou una biblioteca.

L’antiga plaça de l’Hospital no pot quedar òrfena d’una infraestructura cultural que era font de vida i de convivència.

Subscriu-te per seguir llegint