De cites prèvies i altres hostilitats

Les noves tecnologies (TIC) suposen un avenç extraordinari per a la humanitat. Això no obstant, com tota cosa innovadora, deixen enrere una bona part de la població del planeta fins i tot quan es tracta de societats prou riques segons els paràmetre internacionals a l’ús. Encara més quan l’envelliment de la població és un fet real, mesurable i, per tant, inqüestionable. Espanya, Catalunya, Girona i la seva província pertanyen al món occidental en contraposició a altres comunitats. En la mesura que ens trobem integrats en aquest bloc, la nostra és una societat que es troba globalment a l’avantguarda en molts aspectes. Un d’ells és l’ús de les TIC. No som ni de lluny els primers, però restem en bon lloc.

Les noves tecnologies de la informació i de la comunicació tenen nombrosos aspectes positius per bé que n’hi hagi de negatius. Entre aquest darrers, segons recerques científiques acreditades, s’hi troben les alteracions de la conducta, el segrestament del temps en detriment d’altres activitats, canvis en el ritme de la son, l’aïllament i l’empobriment de les relacions socials, la modificació dels estats d’ànim, i un llarg etcètera relacionats principalment amb la psicologia, com ara la creació o el desenvolupament de diverses patologies. Si bé no he sabut trobar en l’àmbit empíric un seguit de conseqüències relatives a la interacció entre ciutadans i les administracions públiques, ben cert és que s’hi donen. Unes afavoridores i altres enlletgidores. Les webs, per posar un exemple, ajuden a la transparència de les institucions, però no massa si són complexes o l’usuari no disposa de coneixements suficients per recórrer el laberint que moltes d’elles suposen per al comú dels mortals. És aleshores quan es crea l’anomenada bretxa digital o desigualtat en l’accés, en l’ús i en l’impacte de les TIC entre els grups socials. Una barrera construïda en base a criteris econòmics, educatius, geogràfics, culturals, de sexe o d’edat. Patrons que també es donen en la nostra societat atesa la seva plural conformació. Tanmateix, potser prevalgui l’edat, i amb ella els demés. O no. Res definitiu no ha estat escrit.

En el meu parer, l’administració pública sempre ha tingut i encara segueix tenint a l’administrat en la patològica condició de súbdit tot i que es tracti d’un ciutadà amb drets. El menysvalora i el menysprea. Les cites prèvies en són exemple. Ja no es porta «fer cua»; brilla amb llum pròpia l’exigència no emparada en norma positiva de sol·licitar «cita». És quelcom comú en la sanitat, posem per cas, com ho és a tots els ajuntaments de municipis grans en habitants. En aquesta campanya electoral que ahir es va acabar, ningú no ha parlat ni d’aprimar la burocràcia dels ens locals ni tampoc de suprimir la cita prèvia, que no és altre cosa que una actualització idiota del «torni vostè demà» del periodista Mariano José de Larra (1833). El súmmum de la cita prèvia se l’emporten el mossos d’esquadra. Que li preguntin a l’advocat penalista Pau Molins Amat: li pisparen quelcom, se n’adonà, se’n va anar a la comissaria més propera amb la finalitat de presentar denúncia i abans de res li demanaren si tenia cita prèvia. Va dir òbviament que no. Com la podia demanar abans dels fets? Cretinisme. Se’n va anar cap a casa sense haver pogut denunciar la sostracció i amb l’advertiment de què havia de demanar cita prèvia per fer-ho. L’endemà mateix ho va difondre per les ones. Va faltar temps perquè des de la conselleria d’Interior s’oferissin a resoldre-li el problema. Es va negar; només va dir que no era el millor dels mètodes per ajudar a la ciutadania i a la seguretat pública. Deplorable l’actitud de la policia.

Segon cas: Ajuntament de Girona. Un familiar meu esbrina quantia i procediment per pagar una plusvàlua. S’ha de fer electrònicament sense que existeixi norma legal que obligui, però algun espabilitat li va suggerir a l’alcaldessa Marta Madrenas que s’havia d’acabar amb la finestreta, ni que fos aquella «única» –de moda en molts debats polítics de fa quatre o vuit anys enrere que tampoc no funcionà. El meu familiar ho intenta una dotzena llarga de vegades, però es resisteix i guanya la màquina. Ha d’anar al banc a la recerca d’ajut. El troba i abona la quantitat. Ni per ingressar impostos es facilita el camí! Tercer cas: el president d’una entitat se’n va a l’oficina d’informació de l’Ajuntament de Girona amb l’objectiu de registrar un recurs. Li diuen que ho ha de fer electrònicament. Una exigència que s’han tret de la màniga i que tampoc té empara legal. Té la seva edat i no ho sap fer. Es desespera perquè les hores passen i amb elles s’esgota el termini per presentar-lo. Sort en té que dos funcionaris s’apiaden d’ell. L’ajuden, i després de romandre tot el matí a can Madrenas surt amb la còpia segellada. Ximples!

M’assabento que de cites prèvies i de webs complexes van plens de queixes el Defensor del Poble, la Síndica de Greuges de Catalunya i les figures similars existents a nivell municipal. La cita prèvia s’ha convertit en una dificultat insalvable per a totes aquelles persones que tenen escassos (o cap) coneixement digital. Les webs –no hi ha cap d’igual– són una mena de joc de l’oca on sempre et toca retornar a la primera casella. La digitalització de les administracions públiques discrimina; per tant, infringeix l’article 14 de la Constitució en la mesura que aquestes no admeten cap alternativa per relacionar-se amb seguretat jurídica plena amb les mateixes. Hauria d’ésser un mitjà perquè les coses anessin millor, però no és així. Qui ha parlat d’això en aquesta campanya electoral? Ningú. Doncs així els anirà, per part meva.

Subscriu-te per seguir llegint