La «revolució dels somriures» era una guerra

El circ català no té límits. Només hi faltava la reaparició d’un personatge que teníem absolutament oblidat, Joan Granados, que, entre molts altres càrrecs, ocupà la direcció general de TV3 entre 1984 i 1995. Home d’absoluta confiança de Jordi Pujol, va dissenyar l’òrgan més gran de propaganda de la Catalunya nacionalista. Als seus 88 anys, després d’una vida plàcida sempre al costat del poder, ens acaba d’anunciar que estem en guerra: «Quan hi ha guerra no es pot simular la pau. I la gent es pensa que estem simulant la pau. Per entendre’ns, el president del Govern espanyol què pensa? Catalunya és una bassa d’oli. Si aquí continuem dient que sí i el Govern d’aquí també es pensa que és una bassa d’oli, estem simulant una cosa que no existeix», ha declarat Joan Granados a TV3. Amb aquesta manera de pensar, no és estrany que hagi deixat a la televisió catalana deixebles com un periodista d’esports que es diu Xavier Valls i que aquesta setmana ha culpat a la intervenció policial de l’1-O del racisme contra Vinicius. Sí, tal com sona: «El dia que es va normalitzar el ‘a por ellos’ animant gent uniformada a estomacar ciutadans pacífics es va donar carta de naturalesa als delictes d’odi», ha dit en un programa d’esports. Recordo que Joan Granados, en un debat sobre mitjans de comunicació en el qual jo també vaig participar a principis dels anys noranta del segle passat a Barcelona, es lamentava que un 20% dels catalans no hagués sintonitzat mai TV3. Amb anàlisis tan rigoroses com les del tal Xavier Valls, ara aquest 20% es queda curt. No hi ha qui ho aguanti.

En aquest circ, també hi ha posat cullerada un dels intel·lectuals orgànics més veterans del nacionalisme català, Salvador Cardús, un altre que ha caminat sempre del bracet del poder sense embrutir-se mai: «La mentida més grossa de tot plegat, recorrent a Joan Granados, és fer creure que estem en pau quan estem en guerra». Darrerament, a una part important de l’independentisme català li encanta posar-se a la boca la paraula «guerra», només a la boca i des del sofà de casa. Diumenge passat, Valtònyc, el raper amic de Puigdemont que viu a Waterloo, també la utilitzava en una entrevista a Vilaweb: «El dia que hagi guanyat serà el dia que pugui dir que no soc espanyol, que soc català i que soc a casa meva, aquest dia podré dir que els he guanyat, però fins aquell moment estic en guerra». Una altra que ha descobert la revolució de grandeta, Clara Ponsatí, demanava fa uns mesos joves voluntaris disposats a anar a la presó. Precisament ella, que no s’ha fet ni una rascada (més aviat se n’ha beneficiat: 9.000 euros mensuals, més complements) i que ha tornat a Barcelona quan ha tingut l’absoluta garantia que no ingressarà a cap centre penitenciari.

Se’n recorden quan parlaven de la «revolució dels somriures», una definició atribuïda, almenys així ho explica Quim Torra en un llibre, a la que fou presidenta d’Òmnium Cultural, Muriel Casals? Aquella «revolució dels somriures», tan falsa com el «mandat de l’1 d’Octubre» o la «proclamació de la independència» el 27 d’octubre de 2017, resulta que era una guerra camuflada. En una cosa té raó Joan Granados: Catalunya no és una bassa d’oli, però no en el sentit que ell ho diu, sinó just tot el contrari. Han aparcat temporalment la independència, perquè tenen de revolucionaris el mateix que jo de físic nuclear, però continuen imposant un nacionalisme intransigent a tota la població. I ho fan sense vergonya, com queda demostrat amb el tuit que ha escrit aquesta setmana l’exconsellera Dolors Bassa (ERC): «Eliminem aquells partits que candidats i candidates es presenten al debat de TV3 en castellà. No volem la reconquista de España a Catalunya». «Eliminem», en sentit imperatiu, al més pur estil de Viktor Orban, el primer ministre d’Hongria, o com Díaz Ayuso, que també vol eliminar partits polítics. Dolors Bassa no expressa un desig, una opinió, una voluntat, imposa. I aquesta senyora va exercir durant set anys de secretària general d’UGT, un sindicat de treballadors, a Girona.

Esperem que algun dia, l’esperança és l’últim que es perd, desapareguin els fanatismes que s’han apoderat de la vida política catalana i puguem recuperar termes com convivència, tolerància o respecte als altres, sobretot als qui pensen diferent.

Subscriu-te per seguir llegint