Opinió

Els que estan a la corda fluixa

Sovint tendim a analitzar el que passa al món o en l'entorn més proper basant-nos en les nostres percepcions personals. Vull dir que si anem bé, ens pensem que tothom va bé, encara que la realitat ens diu que no és així i sabem que sempre hi haurà persones que patiran per les necessitats més bàsiques. I no només en confins inimaginables, sinó també al costat de casa nostra. La subjectivitat ens enganya, amb més o menys mesura, gairebé sempre. Els darrers dies, he escoltat desenes de prediccions sobre els resultats electorals d'avui i la majoria -les meves també- estan condicionades per allò que ens agradaria que passés, més que per les possibilitats fredes i calculades que té cada partit i candidat. Fins i tot en les probabilitats de pactes entre forces per aconseguir governar, es produeix la mateixa situació. Si jo vull que guanyi tal o tal altre, buscaré els arguments que justifiquin el que vull, que sempre n'hi ha. És humà i natural.

Quan es llança una pregunta a algú sobre una disjuntiva, la que sigui, hi ha qui abans de contestar repregunta: «vols saber el que jo voldria que passés o el que crec?». En moltes ocasions, el fons de les dues respostes serà idèntic, malgrat que es vestirà amb mil colors perquè no ho sembli. Les reflexions m'han vingut al cap perquè aquesta setmana a Diari de Girona, hem publicat diverses informacions sobre la situació que viuen les famílies més desfavorides i les dificultats que tenen per poder tenir un plat a taula cada dia, una de les necessitats més bàsiques d'una persona. Una d'elles és un ampli reportatge de l'edició del Baix Empordà del Diari sobre com treballa dia a dia Cáritas de Palamós-Sant Joan i com viuen la situació alguns dels seus usuaris i col·laboradors.

Treball esfereïdor

El resultat del treball d'Eileen Sainz de Inchaustegui i Oriol Leza és esfereïdor perquè t'adones que algunes de les famílies que han hagut de recórrer en algun moment al servei de l'entitat, abans de fer-ho no tenien cap problema per sobreviure sense necessitat de demanar ajuda. Persones que per circumstàncies que no podem controlar per si mateixos, els aboquen al desastre. «Quan feia un any que amb el seu home havien apostat per obrir un restaurant, va arribar la crisi sanitària de la Covid-19, fet que els va obligar a tancar el negoci. Aquest desafortunat imprevist els va deixar en una situació molt delicada, amb crèdits pendents de pagament...». Aquest és només un petit fragment del reportatge, que posa de manifest com el maleït virus va deixar molta gent a l'estacada, que abans de la crisi, vivien raonablement bé.

L'altra realitat d'aquesta història és la por d'aquestes famílies a recórrer a una entitat benèfica. Molts no ho fan fins que ja no tenen més remei per la vergonya «al que diran». I la tercera cosa impactant és que quasi tots els testimonis, han acabat essent voluntaris, que és una manera d'agrair a qui els ha allargat la mà quan estaven a punt de caure al buit.

Les campanyes de l'entitat als supermercats diverses vegades a l'any, fan remoure consciències perquè et planten el greu problema davant dels nassos

I les circumstàncies que ningú controla -o que molt pocs en tenen la capacitat de fer-ho- no només afecten les famílies, sinó que també ho fan a aquelles entitats que, com Càritas o el Banc dels Aliments, els ajuden com poden. L'altra notícia relacionada és el crit d'alerta del Banc dels Aliments de Girona per l'augment d'usuaris i les dificultats que tenen per omplir els magatzems de productes. La causa és l'increment de preus, provocat per la guerra a Ucraïna i que fa que gent que aportava fa un temps, ara ho faci menys o hagi deixat de fer-ho. Les campanyes de l'entitat als supermercats diverses vegades a l'any, fan remoure consciències perquè et planten el greu problema davant dels nassos i et fan adonar que allò que per un és tan fàcil -anar a comprar menjar- per a uns altres és simplement impossible.

No hi ha solucions màgiques per arreglar la pobresa extrema. No n'hi ha hagut mai i mai n'hi haurà i cadascú ha de buscar en les escletxes per sobreviure allà on les trobi. Hem estat quinze dies escoltant i parlant de problemes i solucions, a vegades oblidant que la corda fluixa per on es mouen els més necessitats és una de les coses importants de la vida.

Subscriu-te per seguir llegint