Opinió

1989

L’any 1989 va ser, cinematogràficament, molt fructuós. Els que ja ens desvivíem per les estrenes setmanals i anàvem al cinema com si fos una litúrgia ens vam trobar que, en molt poc temps de diferència, arribaven a les sales la tercera entrega de les aventures d’Indiana Jones (L’última croada, que arribava cinc anys després de la seva predecessora i, per tant, era la primera de la saga que vèiem en plena adolescència) i l’ambiciosa adaptació de Batman a càrrec de Tim Burton, després de molts anys en què l’únic referent del personatge era el que encarnava Adam West a la mítica sèrie televisiva. Van ser dos moments molt catàrtics: el d’Indiana Jones, perquè era el nostre heroi per definició, l’aventurer a què molts aspiràvem a ser; el de Batman, perquè els lectors de còmics somiàvem amb què algú fes per les vinyetes del personatge el que Richard Donner i Christopher Reeve havien fet per les de Superman. Van ser dos èxits descomunals de taquilla i alguns les vam repetir fins a tres vegades, conscients que esperar a llogar-la al videoclub (quins temps, aquells) deslluiria l’experiència. El que segur que cap dels allà presents ens podíem imaginar que és que a les portes del mes de juny de 2023 estaríem exactament igual. És a dir, que estaríem pendents que s’estrenés una nova aventura d’Indiana Jones protagonitzada per Harrison Ford i del retorn de Batman interpretat per Michael Keaton. Hi ha qui ho veu com una operació nostàlgica, i fins i tot qui se’n riu de l’edat dels actors, però va molt més enllà. Si aquestes dues magnífiques estrelles tornen a encarnar personatges tan icònics és perquè, al final, hi ha la consciència col·lectiva que són les millors per fer-ho. En el cas de Batman, hi ha hagut encarnacions esplèndides del personatges, però, no ens enganyem, cap d’elles ha estat a l’alçada de Keaton. A més, ambdós personatges comparteixen el do de la transversalitat: sí, el seu retorn entusiasma a qui els té idealitzats des d’aquell llunyà 1989, però també a les generacions que els han descobert posteriorment. Les dues pel·lícules, per cert, juguen sense complexos a tractar el pas del temps. Per un costat, perquè curiosament comparteixen temàtica (la possibilitat de tornar enrere, el pes dels llegats, la dificultat per escapar del destí); i per l’altre, perquè no deixen de ser la constatació que els vells rockers no moren mai. Una reivindicació necessària, ja que massa sovint es tracta la tercera edat com si fos una cosa que només passa als altres. Però ens arribarà a tots, no en dubteu.

Subscriu-te per seguir llegint