Opinió

Clatellada electoral per les desavinences

No hi ha temps per celebracions ni per llepar-se les ferides. El president del govern, Pedro Sánchez, especialista en transitar per zones minades, no va esperar ni 24 hores en precipitar la societat espanyola a unes noves eleccions. La clatellada electoral que va rebre el seu partit a molts llocs de l’Estat presagiava un final de mandat difícil de suportar fins al mes de desembre. Per això va decidir posar punt i final a l’actual legislatura i embrancar-se en una nova consulta electoral. I tot i que no s’ha dit, sembla com si el PSOE estigués pensant allò que va fer famós José Zaragoza del PSC a la campanya de 2008: «si tu no hi vas ells tornen», perquè Sánchez plantejarà un plebiscit entre un govern de progrés o un govern de la dreta amb l’extrema dreta.

Amb aquesta jugada, que no s’esperava ningú, Pedro Sánchez ha aconseguit que no es parli tant dels resultats electorals de diumenge i que tots els partits actuïn amb la mirada posada en el 23 de juliol. Tant és així, que fins i tot alguns pactes municipals queden condicionats pel nou escenari electoral. Sense anar més lluny, els governs municipals que s’han de constituir a Girona i Barcelona senten els efectes del tsunami impulsat pel secretari general del PSOE. El mateix PSC, de Salvador Illa, ha d’administrar com pot els bons resultats electorals obtinguts a Catalunya.

Les eleccions de diumenge van demostrar que els electors no suporten les divisions ni les baralles entre militants d’un mateix partit o entre socis. L’independentisme ha tastat ara la medecina de les baralles tàctiques. La clamorosa desunió entre les tres forces polítiques que a les eleccions de 2021 van proclamar tenir majoria independentista al Parlament, els ha passat factura.

A ERC i a JxCat no els hauria d’estranyar que una part dels seus votants els hagi ignorat després de la trencadissa que es va produir al govern de coalició. Com tampoc hauria de sorprendre a ERC que la seva voluntat d’eixamplar la base practicant una realpolitk, que topa amb la feblesa d’un partit amb 33 diputats de 135 i que té moltes dificultats per aconseguir suports parlamentaris, no entusiasmi als seus electors. Per la seva banda, JxCat amb sensibilitats internes més que evidents, per dir-ho d’una manera fina, i amb la competència de les llistes d’Ara Pacte Local, promogudes pel PDeCAT, va donar força arguments a una part dels seus votants per ignorar els col·legis electorals, amb notables excepcions com les de Figueres i Sant Cugat. I l’espai CUP no s’escapa dels mals resultats perquè, exceptuant l’èxit de GGI-AMUNT de Lluc Salellas, ha perdut vots al conjunt de Catalunya. És a dir, que la pregonada majoria del 52% no ha obtingut el suport que esperava i ha empitjorat els resultats a les municipals d’ara fa quatre anys.

Al conjunt d’Espanya s’ha vist que la desaparició de Ciutadans ha beneficiat al PP i a Vox, el que demostra clarament que el partit que va presidir Albert Rivera i que lidera Inés Arrimadas no era liberal progressista i no nacionalista, com havien dit als primers anys, sinó que representa l’espai sociològic de la dreta i l’extrema dreta nacionalista espanyola.

El govern de Pedro Sánchez, com els partits independentistes, també ha pogut comprovar que les desavinences entre el PSOE i Unides Podem els han passat factura. Tanmateix, Sumar, de Yolanda Díaz, i Podemos han vist que la divisió els portarà al fracàs.

Els propers dies observarem moviments dels partits polítics que diumenge a la nit no es podien preveure perquè estàvem en un escenari postelectoral. En canvi ara, Pedro Sánchez ha tornat a exercir de funambulista i tots els partits hauran de posicionar-se davant del nou panorama, prenent decisions als ajuntaments que potser sense la urgència electoral haurien estat diferents.

Subscriu-te per seguir llegint