L’arponer Queequeg

Apostaria que un Mariano José de Larra contemporani no escriuria exactament: gente que solo se divierte en los toros y en los bailes soeces, sinó que indultaria l’oportunitat que ofereix la música per sentir la calidesa d’un cos i posaria a la picota el futbol, i per descomptat hi deixaria els toros. Imagineu-vos el castís d’en Larra assistint per primera vegada i per compromís a un partit de futbol. Li crida l’atenció veure alguns jugadors tatuats fins les celles que li recorden l’arponer indígena Queequeg de la pel·lícula Moby Dick, altres entorpeixen el joc amb faltes constants, n’hi ha que amb les mans enrere es donen cops de cap com ho farien els cérvols en època d’aparellament, els més agosarats es queixen a l’àrbitre per qualsevol nimietat o fan escarafalls de cara al públic com els corifeus que dirigien el cor en les tragèdies gregues, però el que el sorprèn de debò és la destresa amb què escupen, cada jugador ha polit la seva pròpia tècnica –diga’m com escups i et diré qui ets– i Larra calcula que cada jugador escup pel cap baix una gerra de cervesa. A punt està l’escriptor de contagiar-se del fervor del públic, escolta els seus càntics d’ànim o descaradament denigrants contra l’equip contrari, veu punys enlairats i ulls encesos, una catarsi col·lectiva que esclata en el precís instant que l’esfèrica penetra a l’interior de la porteria que pels seguidors de l’equip que marca és l’arca que guarda el calze sagrat. Li crida l’atenció que una part dels espectadors es dediquin a recordar d’una manera poc decorosa la mare de l’àrbitre o dels jugadors contraris, o si un d’aquests és negre li recorden el seu parentesc evolutiu amb els micos. Larra pensa que l’emoció ha salpebrat les relacions humanes que en cas contrari resultarien insípides, però quan van per lliures sense una mica de seny com observa en molts espectadors, el resultat és tot menys exemplar. Alça la mirada i es queda observant la tribuna. Nusos de corbata que abracen colls poderosos, de lluitadors infatigables, gent que parpelleja i es produeix l’efecte papallona, altres vesteixen d’una manera polidament informal, somriuen i mostren unes dents blanques com la neu, i tots colze amb colze perquè el que importa és formar part del cercle virtuós més que veure el partit de futbol. Larra arriba a una conclusió que en el futbol com en la política l’emoció de molts és el guany d’uns pocs.

Si una cosa ens agermana amb els animals és el patiment físic i emocional –en el seu cas una basarda ancestral, un patiment que no té nom. El dolor d’una puntada de peu a un gos és el mateix que provoca a un humà. La crueltat que suposa infringir una tortura fins a l’agonia a un brau només per entreteniment d’uns senyorets, uns senyorets que no es cansaran de parlar del noble art de la tauromàquia i tanmateix incapaços de sentir empatia cap a un animal que suplica amb els seus bramuls apagats, el seu ofec, la sang ennegrida que se li escapa de les ferides, la mirada vidriosa, l’escuma rogenca que li penja de la boca, que el matin d’una vegada. Les curses de braus són el llegat d’aquella Espanya retardada i embrutida, de sotanes i cacics, del que inventen ellos y vuelva usted mañana. També podem parlar dels correbous i dels toros embolats d’aquí a casa nostra amb què els ganàpies del poble es diverteixen amb el vist i plau d’uns polítics que tenen els genolls pelats d’agenollar-se davant els capricis vulgars de la parròquia, uns polítics que treuen una llei de protecció animal pensada pels senyorets, pels ganàpies, pel lobby dels caçadors, i pels que impartiran el curs obligatori per poder treure el gos a passejar.

Subscriu-te per seguir llegint