Les eleccions municipals (1)

1-. L’abstenció. La gran abstenció en les eleccions municipals a Catalunya, a diferència de la resta de l’Estat, era previsible; el debat que va transmetre TV3 dimarts de la setmana passada només el van veure 210.000 persones, menys d’un terç de les que el 2019 van estar-hi atents. Alguns gironins que ho intentaren es cansaren aviat perquè només tractaven la ciutat de Barcelona, com si les eleccions municipals fossin cosa en exclusiva de la ciutat comtal.

No es parlava de les eleccions com passava normalment en ocasions anteriors quan la figura de l’alcalde i d’algun regidor era discutida en els bars, inclús en la família o a les xarxes socials, aquesta vegada no despertaven massa interès.

El desànim popular afavoria al PSC i a Junts, els dos grans partits que havien hegemonitzat la política catalana, mentre que una ERC superbiosa perquè posseeix la presidència i govern de la Generalitat no s’assabentava de la patacada que li cauria al damunt.

La raó que ha provocat la gran abstenció electoral és l’afartament de quasi tot o la confusió ideològica dels independentistes, ja que per a ells no hi havia cap partit que hagués tingut la gallardia de presentar-se nítidament com a secessionista. L’abstenció no té res a veure amb la bajanada que publicà Albano Fachín; segons ell era causada per la violència de l’Estat espanyol.

2-. L’enquesta. Que Déu perdoni al Centre d’Investigacions Sociològiques, el CIS, que en una enquesta publicada el dilluns de la setmana passada donava la victòria al PSOE en les municipals i en les autonòmiques a tot l’estat espanyol; si bé el PSOE amb relació a l’enquesta anterior havia perdut un punt i mig respecte al segon partit, el PP, encara mantenia 2,3 punts de distància. VOX remuntava i tornava a situar-se en tercera posició; l’actuació de Tamames presentant una moció de censura a P. Sánchez havia resultat simpàtica als seus votants.

El sondeig d’opinió de la nit electoral de TV3 també va ser lluït: no en van encertar cap i amb errors incomprensibles com, per una banda, donar la victòria a Gemma Geis amb 9 regidors (6) i per l’altra atribuir 4 regidors a en Lluc Salellas quan en va acabar guanyant 8. Errors semblants es van produir a la ciutat de Barcelona.

Encara molts no s’adonen del que significa un partit orgullosament d’extrema dreta com Vox. Estarà present en molts llocs. Ho aprofito perquè en les eleccions autonòmiques del 14 de febrer del 2021, malgrat que totes les enquestes asseguraven que no trauria cap escó, vaig publicar vuit dies abans que n’aconseguiria 12-13 (11) i em vaig guanyar els insults dels qui afirmen que aquí no hi ha fanfarrons racistes, ni masclistes.

La victòria justament a la Catalunya més profunda, a la ciutat de Ripoll, de Sílvia Orriols, que des de fa anys treballa per la formació d’Aliança Catalana, un partit de dretes supremacista, contrari a la immigració especialment musulmana, hauria de fer reflexionar a moltes persones.

3-. L’elecció de l’alcalde. En les eleccions del diumenge passat s’ha notat que a les poblacions mitjanes i petites la tria de l’alcalde no ha estat una opció ideològica (ser independentista o unionista) fins i tot algun grup electoral intencionadament ha amagat la filiació per presentar-se davant la comunitat com bons gestors. La política en aquests comicis no hi juga un paper destacat.

Si existís una lògica correlació política en els pobles entre el que es vota majoritàriament a les autonòmiques i a les generals podríem anunciar sense massa error el resultat de l’escrutini, però això no passa i ens sorprenem en veure com en moltes viles i ciutats, en les dues votacions sempre guanya folgadament un partit, en canvi, en les municipals una persona o un equip de treball d’una altra formació o un independent, fins i tot hi ha poblacions on el divorci és tan gran que costa entendre el mal resultat del partit majoritari, que guanya tothora en les altres convocatòries, però quan es tria l’alcalde queda sempre reduït a una insignificança política.

La majoria d’alcaldes són coneguts pels ciutadans, excepte els de Vox. Votar a Vox és votar la marca, les sigles, un vot del tot ideològic.

4-. El Partit Popular. El PP va espanyolitzar les eleccions movent l’espantall del terrorisme d’ETA i malgrat que li van dir que ja no existia i com que no existeix no pot fer cap mal, no obstant van seguir instint perquè era anar posant vots a l’urna.

El PP ha tornat amb força guiat per l’immutable gallec Feijóo i per l’apassionada Ayuso, ambdós planten cara a un aparent feble Pedro Sánchez i no sols el PP domina pràcticament tot l’Estat, també ha queixalat alguns ajuntaments catalans, ja que tant ell com el PSC han recuperat votants perduts que s’extraviaren amb el Cs de l’Albert Rivera.

5-. Convocatòria d’eleccions generals el 23 de juliol. El PSOE ha perdut en aquestes eleccions 400.000 vots; tanmateix, percentualment ha quedat molt més engrunada l’esquerra, Podem, Sumar, Comuns, etc., que no tindran temps de recuperar-se. P. Sánchez amenaçarà amb el temor que el govern quedi en mans de la dreta, del PP, i de l’extrema dreta, Vox, dos partits que si es necessiten, s’amistancen. El missatge serà simple i entenedor, com l’eslògan del 2008 d’en J. Zaragoza: «Si tu no hi vas, ells tornen».

Per alguns l’avançament de les generals respon a la por de P. Sánchez a què els barons del PSOE li facin un cop d’estat. Estan fermament convençuts que se’l mereix. Hi ha mala maror perquè pocs han millorat o s’han mantingut en el càrrec en el període de l’actual president i tenen por que la travessa pel desert sigui massa dura i dolorosa.

Subscriu-te per seguir llegint