Opinió

Juana Dolores

Juana Dolores va convertir l’entrevista amb Xavier Graset en un poema visual d’insòlita bellesa televisiva. «Em dec a la bellesa», ha dit l’actriu i poeta una altra entrevista. I «escriure bé és més revolucionari que escriure en català».

L’amor i l’odi, la ràbia i la desolació, la follia i el somni expressats en xoc directe contra un entrevistador que va anar minvant fins que va desaparèixer. Com un bou no gens brau, Graset no va utilitzar ni un sol argument vàlid en les seves respostes. Ni es va plantar per defensar la seva empresa –lamentable covard– ni es va afegir a l’incendi –covard més lamentable–. Es va amagar sota la cadira ballbullejant monosíl·labs incomprensibles. Ella va aprofitar el retrocés per il·luminar l’escena amb l’oblidat gest dels rebels. Feia temps que no veia a la televisió un espectacle tan intens, tan brillant, tan total. No eren les idees, no era el significat de les paraules. Era com les utilitza com llavors o com bales, de vegades com ganivetades. Era el pit nu de Marianne guiant el poble davant d’un exèrcit de mercenaris i traïdors que es batia en retirada i es rendia. Era un poema ben escrit posat en moviment per un cos menut i resistent, que encenia el nervi però sense extraviar-ne el control, que clamava revolta però sense perdre el ritme, i sabia mostrar-se agressiva i ferida, dolça i terrible i tot a la vegada, i tot com si fos una cançó de bressol tan amorosa i tan profunda que pogués fer dormir el fons dolgut de la Terra mentre convocava els homes a la mare de totes les guerres.

No sé si hi ha algú que em pugui quedar ideològicament més lluny que Juana Dolores. Hi vaig pensar mentre mirava l’entrevista, mentre llegia els seus dos llibres. Hi vaig pensar més aviat poc, perquè la resposta era òbvia. El que em sorprèn és com de prop em sento de la seva brutalitat, de la seva carícia, de la seva manera orgullosa i altiva de plantar-se sola davant del món, sabent que el món pot destruir-la. Sabent que té la força, sabent que té la ira, però sabent encara més profundament que ella només es mou i viu i crida perquè estima.

Ens devem a la bellesa i escriure bé és més important que les idees. Escriure bé que vol dir saber bressolar les ànimes, posar accents de llum, fer-nos companyia. Escriure bé que vol dir esmolar cada paraula, i no lloar la rosa sinó fer-la florir al poema. Aquesta noia té la llum que ens diferencia de les bèsties. Va dir que era una creient innocent, i aquesta va ser la part més commovedora de la seva tendresa. Jo no soc ningú per dir-te res, Juana, però la teva llum no ve de creure Déu sinó de què ell creu en tu. Jo sé on miren els teus ulls quan per l’altra gent sembla que no miren enlloc.

Molt poques vegades –realment molt poques– hi ha algú capaç d’il·luminar la fosca. Juana Dolores no només la il·lumina sinó que l’enlluerna. Li han dit ordinària, li han dit xarnega, li han dit comunista, li han dit maleducada. D’altres la consideren una heroïna, un referent intel·lectual, feminista o artístic. Està molt per sobre d’aquestes consideracions mundanes, que a ella tant li importen. Està molt per sobre de la lluita de classes de sexes o de metodologies històriques. Ella és un traç de llum, una potència creadora, una noia que en aquest 2023 de cap per avall ha escrit un Rèquiem per reclamar més vida, i va i torna de la mort sense por i amb misteri, potser sense consciència –com diu ella– però amb cada mil·límetre de pell sensible. El sentit profund del que escriu o diu no habita en el significat de les paraules sinó en la seva manera d’escriure-les, de disparar-les, d’omplir amb elles l’espai i col·lapsar-lo d’angoixa i esperit.

Fa massa temps que a Catalunya pesa més l’adscripció ideològica que el talent pur. Que jo per a Juana Dolores sigui un calb feixista gras, puto vell que em caigui un llamp, i el col·laboracionista d’un sistema que oprimeix els desafavorits; i que ella sigui per a mi una indocumentada, una cínica, apologeta de les ideologies més criminals, i que més fam i extermini han causat al llarg de la Història no vol dir ni ha de voler dir que no hi reconegui el geni de l’artista, que no hi vegi la capacitat operativa de Déu a la Terra. Fa massa temps que a Catalunya hem deixat que la tenebra sectària ens allunyi de la llum que ens eleva, ens salva i ens cura. Fa massa temps a Catalunya que importen més els defectes que les virtuts i el que fa que ens odiem que el que ens deixa embadalits d’emoció i bellesa. El blau del nostre silenci d’on sempre neix la cançó. El ritme incessant que ens empeny a créixer. Submergeix la teva mà en l’aigua del cel. L’aigua del cel és l’aigua de la imaginació de Déu. L’abundància de la vida en una gota de condensació. Jo també tinc motius per dubtar. Però el nen d’ahir ha marxat conduint a través de la fosca per buscar el teu perdó. Tots som refugiats entre volcans en erupció. Tots venim d’un lloc on la diferència no agrada gaire. Juana Dolores ha escrit un Rèquiem en un món que estima tan poc la vida que ni es parla amb la seva mort. Negar-te al goig del seu talent perquè no estàs d’acord amb les seus disbarats és Déu estirant el seu dit per tocar-te i que tu t’estimis més marxar a comprar un animal domèstic.

Subscriu-te per seguir llegint