Patrimoni endins

Contínuament s’escolten veus que surten a defensar el valor del patrimoni artístic, monumental, paisatgístic, que es pot contemplar i gaudir a pobles, indrets, ciutats. És un conjunt que per causes diverses sempre arreplega una colla de perills, que a vegades formen una vertadera confabulació contra els bens del patrimoni. L’abandó és el més subtil dels enemics, arriba de puntetes, sense data, i acostuma a instal·lar-se als barris antics d’una ciutat. Per exemple, molts gironins podem recordar que el carrer de la Força tenia un fill secret que es diu carrer de Sant Llorenç, llavors tancat, castigat al darrere d’un portal de fusta que amb el constant podriment anava prenent una forma arrodonida, com de ventre gestant, fins que la Força va infantar el carrer de Sant Llorenç. Aquella viu-viu de l’abandó semblava invencible i s’escampava a bona part de la ciutat.

Sempre serà un bon exercici de civisme asseure’s –governants i ciutadans– a valorar i resoldre el tema de les atencions que mereix una ciutat posseïdora de molt de patrimoni. I que necessita moltes atencions.

L’arquitecte Frederic Cabré opinava fa poc en aquestes pàgines que a Girona hi tenim indrets de dubtosa dignitat i greu inconveniència d’us. «L’espai públic –deia– és el gran abandonat, a la gestió pública. Fa la sensació que en els darrers anys s’ha fet una renúncia a millorar.»

Altres perills que corre el patrimoni són els retocs i les trasplantacions, tota una potineria, lluny de la serietat, d’aquella serietat que demanava Daniel Giralt Miracle referent a l’estima del patrimoni que «ha de fomentar una consciència civil madura.»

Cal avivar la sensibilitat de pertànyer a un poble amb molt de patrimoni (en certa manera posseir-lo...) com un distintiu de bona ciutadania, ostentant una mena de pertinença, per simbòlica que resulti. Tot sigui per crear lligams entre un lloc i els seus ciutadans.

Caldrà fer a Girona una revisió sobre aquesta qüestió i repensar el patrimoni que és Temps de Flors, després de l’edició d’aquest any 2023. Temps de Flors és un patrimoni creat fa més de 60 anys a partir de dues realitats, ben diferenciades per naturalesa, la flor i la pedra, a l’àmbit del Barri Vell. Patis, monuments, carrers, racons, combinen la seva bellesa patrimonial amb altres belleses, els colors, les formes i les fragilitats del regne vegetal. El seu encontre és aquí, al Barri Vell, aquest és el seu lloc. Realitzar instal·lacions florals als jardins de la riera Gornau, i a la Creu de Palau, per exemple, no té cap sentit, a més de que desorienta al possible visitant novell que desconeix les llargues distàncies entre els 105 (cent cinc!) espais que Temps de Flors marcava al mapa d’aquest any 2023.

No són correctes aquestes desfiguracions i trasplantacions de Temps de Flors. De la mateixa manera que el patrimoni propi del carrer de l’Argenteria, el Tarlà, no es podria trasplantar mai al Camp de Mart, posem per cas, ni es podria pensar que la custòdia del Corpus s’hagués d’exposar a Fontajau, ni imaginar que el Festivals de Música es poguessin celebrar a la plaça del Raïm.

Temps haurà de buscar el nou Ajuntament de Girona per considerar la necessitat de reflexionar i reconsiderar l’estima que es mereix el molt brillant i molt estimat patrimoni de Girona i dels gironins.

Subscriu-te per seguir llegint