El resultat de les eleccions que s’acaben de celebrar no deixen de tenir molts elements de sorpresa que ni els que les han guanyat a Espanya i a Catalunya podien esperar. Parlaré primer d’Espanya i quan dic Espanya vull dir Espanya sense Catalunya perquè Catalunya ha tingut un comportament electoral diferenciat.
Pel que fa a Espanya hem de reconèixer que la magnitud del poder autonòmic i local aconseguit pel PP no l’havia previst ningú. Que Ciutadans podia desaparèixer, com ha passat, entrava en les prediccions però que l’esquerra a l’esquerra del PSOE passaria, en termes globals, a ser residual, crec que ningú ho havia previst. A falta d’una anàlisi més profunda dels resultats que queda fora d’un article d’opinió, posaré l’exemple de Podem i les CCAA. Podem, que no fa tant semblava disposada a menjar-se el món i sobrepassar al socialisme com esquerra real, però amb Ione Belarra ha passat de 49 a 11 diputats als parlaments autonòmics, i ha deixat de ser decisiva per formar govern en totes elles. La desfeta més gran l’ha tingut a Madrid i València on han desaparegut del Parlament autonòmic i l’Ajuntament. I això també ha passat amb més o menys intensitat en les altres coalicions i partits a l’esquerra del socialisme. No sabem què hauria passat si haguessin presentat candidatures conjuntes però sí que sabem que anar separats els ha passat factura.
El PP ha basat el seu increment de vots i representants en absorbir els antics votants de Ciutadans. Però, exceptuant a l’ajuntament i la comunitat de Madrid i algun altre cas aïllat, ha cedit terreny per la dreta que ha ocupat Vox, que és un dels guanyadors de les eleccions. Quasi en totes les CCAA i molts ajuntaments en què el PP pot governar ho haurà de fer pactant amb Vox i això porta Vox a tenir un protagonisme i un poder molt gran i al PP haver de decidir si la seva estratègia passa per lligar el seu futur a Vox. Podríem dir que el PP s’ha eixamplat pel centre i ha perdut força per la dreta. Si estiguéssim a l’Alemanya de Merkel, que no volia sentir a parlar de pactes amb la ultradreta, això implicaria pactes transversals però aquí sembla que el PP no es qüestioni el que representa governar amb Vox i aquest és potser el punt de reflexió més important que porta implícit el resultats electoral.
Els socialistes han perdut globalment uns 400.000 vots, una quantitat que no sembla justificar la pèrdua de poder que els resultats electorals mostren. En moltes comunitats els vots socialistes han aguantat força bé, el problema li ha vingut dels seus aliats, que en molts llocs han tingut descensos importants. L’altra dada important és que els socialistes no s’han aprofitat gens de la desaparició de Ciutadans, els votants de Ciutadans han votat massivament PP. Els socialistes han perdut les eleccions perquè no han augmentat de vots ni per la seva dreta ni per la seva esquerra, s’han mantingut en els seu sostre per sobre d’uns 6 milions de vots. Per al futur el socialisme necessita créixer pel centre, com a partit de la fiabilitat, lluny de les baralles internes amb els companys de coalició i dels experiments de les podemites. També Sánchez ha pres decisions que li han pogut passar factura. Si vaig defensar els indults als condemnats pel procés a Catalunya, no vaig entendre que acceptés la reforma del delicte de malversació o tot l’embolic que es va muntar amb les lleis del «només sí és sí» o la llei trans.
A Catalunya el panorama és enormement diferent. El PSC ha guanyat les eleccions seguint el rumb marcat per Illa de passar pàgina del procés (els socialistes no l’han esmentat) i dedicar-se a governar des dels governs municipals o exercint de líder de l’oposició al Parlament. Junts ha quedat segon i ERC s’ha hagut de conformar en un tercer lloc que els resulta molt decebedor. El PSC a Catalunya ha sigut el gran beneficiari de la desfeta de Ciutadans per la qual cosa s’ha enfortit pel centre. I l’esquerra a l’esquerra del socialisme, si exceptuem les CUP que són un fenomen prou particular, ha restat unificat entorn dels Comuns. A més a més des de Catalunya l’efecte Sánchez ha estat positiu, mesures com els indults i el canvi del delicte de sedició, han sigut vistes positivament pels votants catalans. Ara hi ha obert un període on es materialitzaran un conjunt de pactes necessaris per governar els ajuntaments i aquests pactes seran transversals on l’independentisme i el procés tindran poc a dir, podríem dir que ajudaran a obrir una nova etapa a Catalunya, com ha demanat reiteradament Illa.
La gran perdedora d’aquestes eleccions és ERC, que ha perdut les seves principals apostes, entrar al cinturó roig de Barcelona i augmentar la seva penetració a l’interior de Catalunya. Junts ha obtingut una emblemàtica victòria a Barcelona que no sabem si li permetrà obtenir l’alcaldia. Un incís, Trias, que ha amagat les sigles de Junts, crec que s’ha aprofitat de que el votant de dretes moderades s’identificava fàcilment amb la seva candidatura i més difícilment amb altres, tanco l’incís. Junts i el PDeCAT a més han mantingut el seu domini a un gran nombre de petits municipis però han perdut alguns municipis emblemàtics, posaré només l’exemple més proper, Girona. Antoni Puigvert deia el dilluns que «Catalunya demana al PSC que intenti actuar com a ròtula i coixí de seguretat», hi estic d’acord si hi afegim, «un cop més» perquè ja ho ha fet més d’un cop. Sols el futur ens dirà si podem donar per tancat el procés però en aquesta campanya, afortunadament des del meu punt de vista, ha tingut poc paper.
Per decisió de Sánchez, tindrem generals a finals de juliol. No tinc massa clares les repercussions però me n’alegro, una campanya permanent fins al desembre em resultaria insuportable.
