Aquest article es podria tornar a publicar el 28 de juliol

Mentre faig el cafè, miro cap al cel esperant veure-hi núvols negres que facin preveure una pluja tan intensa que no em permeti ni sortir de casa. Però tot i que el cel està gris, hi ha llum i no cau ni una trista gota. Allargo el cafè innecessàriament. Desfaig el llit i poso els llençols a rentar. Mentre espero que la rentadora faci la seva feina, penso que fa molt de temps que no trec la pols. Em poso a desempolsar mobles, lleixes, electrodomèstics, portes, quadres, el capçal del llit. Aparto trastos i també els hi passo el drap abans de tornar-los a col·locar. Quan acabo, agafo l’escombra i la passo a consciència per tots els racons del pis. La rentadora ja ha acabat. Torno a mirar el cel. Estenc dins o fora? Acabarà plovent o no? M’arrisco, i penjo els llençols a l’estenedor, amb parsimònia, que no quedin arrugats. Segueixo amb l’escombra, i per no perdre el ritme, omplo la galleda d’aigua i vaig a buscar el pal de fregar. Pot ser que comenci a ploure? No, només m’ho ha semblat. Quan el terra ja està lluent, sento la necessitat de buscar la rasqueta i fer les juntes de les rajoles de la cuina, que estan negres. Em pregunto si seria una bona idea posar una altra rentadora. Miro el piló de roba bruta i en faig dos pilons: un de peces clares i un de peces de color. Valoro quin dels dos pilons és més gran i més urgent, i decideixo fer una rentada curta de color. Encara em queden els lavabos, que sempre són entretinguts. Però aquest matí sembla que tinc temps de tot. Segueix sense ploure, i els llençols ja s’han eixugat. Els entro i estenc la segona bugada. I si començo a fer el dinar? Miro què tinc, i em decideixo per fer pollastre amb curri. Quan acabo, la cuina sembla una trinxera: caldrà rentar els plats i netejar-ho tot. M’assec a dinar davant la tele, passo per les diferents cadenes mirant què diuen els informatius. M’ho prenc amb calma, que el matí ha estat intens. Després del cafè, plego els llençols i els guardo. La roba que he estès abans de dinar encara està humida. Ara potser sí que sembla que plourà. L’entro i l’estenc a dins, a la sissí. Passo per la dutxa, em faig un píling, em poso mascareta als cabells i espero els cinc minuts que s’ha de deixar aplicada. Sortint, m’escampo pel cos crema hidratant, crema anticel·lulítica, crema autobronzejadora (i espero un quart d’hora a vestir-me per no tacar la roba). Em poso un sèrum a la cara, i crema de contorn d’ulls, i crema hidratant, i una crema per al coll i l’escot. M’asseco els cabells amb el difusor. Torno a mirar per la finestra. No plou pas. Em poso uns texans i una samarreta. Botes o vambes? Mentre em decideixo, em poso rímel. Agafo jaqueta, o no caldrà? Està núvol, però no fa fred. M’emporto paraigua? Si no ha plogut fins ara… Miro l’hora al rellotge de la cuina. Ni de conya són les vuit del vespre. Sospiro. Confiava que se m’hauria fet tard, però ja no puc procrastinar més. Poso el DNI i el mòbil en una bossa, agafo les claus de casa i me’n vaig, arrossegant els peus, cap al col·legi electoral.

Subscriu-te per seguir llegint