Un meteorit sobre el dinosaure Trias

Vagi per davant que els desitjos, desitjos són, i no han de penalitzar-se, això és com quan en un camp de futbol canten «Vinicius muérete», que amb no fer cas del que li suggereixen, s’acaba el problema per a en Vinicius. A mi mateix, solen desitjar-me la mar de coses dolentes en les xarxes socials, i aquí estic, tan tranquil, de salut bé, gràcies. Els desitjos només es compleixen en els contes i per mediació del geni de la làmpada, tant li fa la intensitat amb què es vulguin, no facin cas dels llibres d’autoajuda que diuen el contrari. Els ho asseguro jo, que durant tota l’adolescència vaig desitjar amb fervor enllitar-me amb Raffaella Carrà, i no va haver-hi manera, és que ni a prop vaig estar d’aconseguir-ho. O sigui que no seré jo qui critiqui que una tal Juana Dolores -poetessa segons sembla- desitgi que li caigui un meteorit al cap a Xavier Trias, pot en Trias estar ben tranquil i sortir al carrer sense mirar al cel.

Se li podria reconvenir a la poetessa, això sí, que l’impacte del cos espacial acabaria no només amb el candidat a alcalde de JuntsxAixafament (o com es diguin avui), sinó amb moltes altres persones, potser fins i tot amb tots els catalans, depenent de la grandària de la pedrota còsmica. Juana Dolores es podia haver conformat que li caigués a Trias un totxo al cap en passar sota una obra, el resultat per al polític seria fatalment el mateix i als altres no ens afectaria directament. Ni una cosa ni l’altra es produirà per més que una expressi els seus desitjos en veu alta en un programa televisiu -ja hem dit que els desitjos, com els somnis, desitjos són-, però també a l’hora de desitjar s’ha de tenir mesura, no podem matar mosques a canonades ni polítics a meteorassos. Imagino que Juana Dolores va llegir en algun lloc que fou un meteorit el que va extingir els dinosaures, i ràpidament va relacionar a Trias amb una d’aquestes bestioles, no perquè sigui un dinosaure de la política -que ho és-, sinó perquè Trias li sona a Triceratops, no en va acabem de saber que els joves catalans estan a la cua en comprensió lectora.

Gràcies als desitjos astrofísics de la Juana, m’he reconciliat amb la tolerància dels catalans, que creia desapareguda en combat, em refereixo al combat del procés. Desitjar-li la mort a un polític que ha vençut en unes eleccions democràtiques ha estat acceptat amb esportivitat per gairebé tothom, i fer-ho des de la televisió pública catalana ha estat admès amb tota naturalitat. Segur que amb la mateixa esportivitat i naturalitat que s’acceptaria que un escriptor espanyol manifestés que la seva major il·lusió seria que un tren atropellés al Vivales, o que en Junqueras no sobrevisqués a una indigestió, al cap i a la fi es tractaria només de desitjos innocus, una manera de parlar, ja saben vostès. Ni per un moment se m’ocorreria pensar que aquestes ànsies homicides s’accepten només si ets dona, jove i assegures que has llegit Gramsci, encara que tot el que n’hagis llegit sigui el seu nom en la solapa d’un llibre, o potser ni tan sols allà sinó en un grafiti de l’extraradi. No dubto que a tothom li semblaria igual de bé que un home de mitjana edat, lector de Dionisio Ridruejo i de dretes de tota la vida, manifestés en prime time que anhela que s’esfondri el Palau de la Generalitat amb tots els consellers en el seu interior. Que no?

Subscriu-te per seguir llegint