En la desaparició d’un partit polític

La desaparició d’un partit polític hauria de ser, sempre, una noticia negativa, perquè hi haurà gent a la que s’haurà privat de la seva representació política i, sobretot, perquè el ventall de possibilitats pels votants, s’haurà reduït en major o menor mesura

En el cas que avui ens toca –la desaparició de Ciudadanos– es tracta d’una molt bona notícia. Si repassem el seu cicle vital:

Ciudadanos va néixer per l’odi que sentia envers Catalunya, els catalans i, sobretot, l’idioma català.

Ciudadanos va créixer exportant aquest odi a Espanya… fins a aconseguir una fita exemplarment anti-democràtica: en les eleccions andaluses de 2018, no es va parlar d’Andalusia, es va parlar, única i exclusivament, de Calalunya.

Ciudadanos és va reproduïr passant components seus a d’altres partits –PP i VOX, qui sinò?– i contaminant-los així, d’odi, si és que no en tenien prou.

Finalment, Ciudadanos ha mort perquè les persones humanes, per dolentes que siguin, no poden odiar tota la vida.

Però, en tot aquest procés, Ciudadanos s’ha endut per endavant gent prou rellevant com el tertulià Xavier Nart o l’empresari de Coca Cola, Marcos de Quinto. Al meu entendre, l’única persona que es salva, dintre de Ciudadanos, és Francisco Igea que crec que, encara té un càrrec.

Ciudadanos ha desaparegut, però tal com diuen molts periodistes l’odi i els problemes de convivència que van crear tardaran molt en desaparèixer.