Pedro Sánchez no es rendeix

Sense temps per a pair els resultats de les eleccions municipals, Pedro Sánchez ha convocat a les urnes el 23 de juliol. Ningú no s’ho esperava. Ha avançat el calendari mig any i el primer que s’ha vist descol·locat ha estat el mateix Núñez-Feijóo. Immediatament, criticà que les eleccions fossin a l’estiu, quan ell a Galícia havia fet exactament el mateix.

El president del govern ha protagonitzat una jugada mestra. S’ho juga tot a una carta en uns moments dolços del PP que veu la Moncloa més a prop que mai, sobretot si es fa cas de les enquestes dels diaris de dretes de Madrid.

La decisió de Sánchez no ofereix dubtes. I si algú en el primer moment pensava que llençava la tovallola, va del tot equivocat. Amb la convocatòria de les eleccions generals, d’un tret mata un parell de pardals.

De primer, el PSOE a les municipals no s’ensorrà. Perdé 400.000 vots i si Unides Podem no hagués desaparegut electoralment parlant, els socialistes haurien retingut comunitats autònomes com les d’Extremadura, València, Balears o Aragó. I continuaria presidint ajuntaments de ciutats emblemàtiques com Sevilla o Valladolid. La desaparició d’UP ha permès que Vox sigui decisiu en la majoria dels llocs de la geografia espanyola. Allà on els d’Abascal no són presents, com en el cas de Galícia, les forces progressistes continuen formant majories com a la Corunya o Santiago de Compostel·la, per exemple.

Amb la convocatòria d’urgència per al pròxim mes de juliol obliga a posar-se d’acord les forces polítiques que són a la seva esquerra. Facilita a Yolanda Díaz que pugui reforçar la plataforma Sumar i que unes lesionades Belarra i Montero no li puguin boicotejar la marca electoral.

Si Pedro Sánchez no hagués convocat les eleccions generals, el PSOE ho tindria molt més complicat. Sense anar més lluny, el PP li hauria reclamat la convocatòria pràcticament en cada sessió parlamentària i possiblement la pèrdua de càrrecs institucionals podria haver provocat un malestar intern difícil de superar. Al costat d’això, Unides Podem hauria continuat fent oposició des del govern, desgastant encara més la figura de Pedro Sánchez.

L’actual legislatura no ha estat fàcil. La crisi de la Covid-19 i la guerra d’Ucraïna han influït en la majoria de les decisions del govern. Malgrat unes circumstàncies adverses, Espanya ha funcionat i les mesures econòmiques de Calviño situen el país en un bon moment. Però tot el fet programàtic i exitós, com l’augment del salari públic, la reforma laboral o la revalorització de les pensions, el PP ho silencià parlant de les concessions a la Generalitat o dels suports parlamentaris de Bildu. Tots els analistes coincideixen que ressuscitar el tema de l’ETA per part de Díaz-Ayuso i Núñez-Feijóo ha donat rèdits a l’oposició. I és ben segur que tard o d’hora el PP continuarà amb la mateixa estratègia.

El líder gallec arribà a Madrid amb un discurs centrat i amb un perfil moderat que a poc a poc ha desaparegut de les seves intervencions públiques. Ha girat cap a la dreta pura i dura, per la qual cosa els seus pactes amb Santiago Abascal seran molt més fàcils d’allò que diuen els protagonistes «a priori». Molts dels seguidors gallecs de Feijóo el desconeixen d’ençà que viu a Madrid. L’ombra dels Aznar, Ayuso, Gutiérrez és allargada...

El PP pretén normalitzar la ultradreta en el panorama polític espanyol, però el discurs de Vox encara avui fa por en alguns sectors de la societat. D’altra banda, la desaparició de Ciutadans representa un bon grapat de vots per a un Feijóo que sembla tenir un camí cap a la Moncloa sense massa entrebancs. Però compte que Pedro Sánchez és un os difícil de rosegar i encara no ha dit la darrera paraula i en política, ja se sap, no diguis blat fins que no sigui al sac i encara ben lligat.

Subscriu-te per seguir llegint