Una jornada fraudulenta

Ahir va ser una jornada fraudulenta a Catalunya. Potser una de les més fraudulentes que cada any se celebren al nostre país. Ahir es van fer els exàmens de la Selectivitat. A banda dels estudiants que volen fer carreres en què la titulació és imprescindible per a l’exercici professional, com la majoria de les carreres científiques i d’altres de lletres com ara Dret, no té cap sentit l’estructura mental de pensar que una carrera t’obrirà portes o et convertirà en una persona apta per fer aquell ofici. No té cap sentit que creguis que estudiar periodisme et convertirà en periodista o t’ajudarà a ser-ho. No té cap sentit que creguis que tenir la carrera d’Història et convertirà en historiador.

Per a algunes generacions del franquisme va ser un orgull que essent obrers, amb molt de treball, esforç i patiment poguessin, passats els anys, pagar una carrera universitària als seus fills. Tenia sentit en aquella època, i estava bé, i era un motiu d’orgull molt més edificant que els motius d’orgull de la nostra era. Després vingueren els socialistes i convertiren la universitat en una mesura de prestigi social. Ara la universitat és una barreja de la desídia dels pares que creuen que pagant màsters estimen els seus fills, i la barra d’aquests fills que per tal de no treballar encadenen carreres, màsters, postgraus i doctorats –han estat donats molts noms a una sola estafa– i així interminablement ajornen el moment de guanyar-se la vida com fan les persones decents i que valen la pena.

Les carreres no científiques, les no imprescindibles per exercir, només haurien d’interessar a jubilats que volen culturitzar-se. Però de tota manera cal anar amb compte amb aquest furor del jubilat de fer carreres a deshora, perquè els pot passar com a la tieta Maria, la dona del tiet Emilio, de Sort. Quan va fer els 80 va voler estudiar francès i després els diumenges, quan anava a dinar a l’hotel Pessets, demanava els plats en francès i tot el poble se’n reia, amb la tieta Paquita –que no la podia veure– liderant la riota.

Però tornant a les persones de profit que han de dedicar els pròxims anys de la seva vida a crear llurs famílies i a pagar factures, és immoral que el negoci universitari es fonamenti descaradament en prometre allò que no pot oferir i que enganyi els estudiants fent-los creure que quatre anys de carrera més dos de màster els donarà algun tipus d’avantatge per buscar feina. És lamentable que hi hagi un negoci –tant públic com privat– basat en aquesta monumental enredada. És lamentable que hi hagi pares tan deixats que acceptin aquesta comèdia a canvi de no tenir una conversa seriosa amb els seus fills. És lamentable que hi hagi tants nois i noies que no sentin l’instint de treballar i de créixer a través del seu talent i la seva qualitat i es conformin amb aquesta misèria de pacte amb els seus pares que no els atenen, que no els eduquen i que –per molt que diguin– no els estimen; i que en tinguin prou d’anar fent amb una vida d’abús, desvergonyiment i mentida.

El que va començar sent un somni de pares treballadors ha acabat sent una estafa de fills ganduls, i de pares també ganduls, moralment ganduls, espiritualment ganduls, que no senten el desig d’un món millor i que pretenen viure dient que són pares, però com si no haguessin tingut fills. Hi ha una tristesa molt fonda i molt desesperada. Hi ha una entrevista que hauríem de fer a cada noi que surt avui de fer l’examen de la Selectivitat i preguntar-li quina és la seva aspiració, quina és la seva motivació per fer aquesta prova. Quedaríem parats de la misèria de les respostes. Potser millor que no fem aquestes entrevistes si encara volem pensar que vivim en una societat mitjanament presentable.

A Catalunya quan hem treballat ens ha anat bé. Ens ha anat molt bé. Quan no hem treballat i ens hem dedicat a fer comèdia ens ha anat molt malament, tant si aquesta comèdia era política com si era social o era juvenil de joves que no fan ni l’ou. Aquest petit país necessita molt d’esforç i molta perseverança per sortir-se’n. No tenim grans recursos naturals. No tenim habilitats polítiques. En canvi, tenim una gran capacitat de treball, una resistència notable al dolor i una tenacitat que ens fa creure en allò que fem fins que aconseguim que fructifiqui en la realitat comptable i exitosa.

La recuperació de Catalunya no vindrà per les inversions que l’Estat hi faci, ni perquè governin els uns o els altres, ni perquè hi hagi més o menys gent en les folklòriques manifestacions independentistes. La recuperació de Catalunya vindrà quan ens posem a treballar i deixem de fer ruqueries. La recuperació de Catalunya vindrà quan les famílies obliguin els nens a treballar de cambrers o del que sigui durant els mesos de l’estiu en lloc de pagar-los vacances de tres mesos que no tenen cap utilitat ni cap sentit ni fomenten res més que la seva debilitat moral i el seu consum d’alcohol i de drogues. La recuperació de Catalunya vindrà quan els pares tornem a tenir somnis seriosos i els projectem en els nostres fills, i no aquest escapisme vulgar i populista de creure que estimar és regalar una llaminadura i fer veure que no veiem la devastació que els arrasa.

Subscriu-te per seguir llegint