El bisbe Antoni Deig en el record

El 22 d’agost de 1991, en un dels seminaris de la Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent, el bisbe Antoni Deig va pronunciar una preparada conferència sota el títol: «Reestructuració de les Esglésies als Països Catalans. Bisbats i institucions comuns». Cal recordar que, a la fi del segle XVI, després de les aplicacions tridentines, als Països Catalans hi havia les arxidiòcesis o províncies eclesiàstiques de Tarragona (de la qual depenien Barcelona, Girona, Lleida, Urgell, Vic, Tortosa, Solsona i Elna des del 1511) i de València (amb Mallorca, Oriola i Sogorb). El tractat dels Pirineus (1659) separà definitivament Elna-Perpinyà de Tarragona i deixà en territori francès una part del bisbat d’Urgell (l’Alta Cerdanya i part del Conflent), que s’uní a Perpinyà al començament del segle XIX, mentre que Urgell rebia en compensació la Vall d’Aran, fins aleshores del bisbat de Comenge. El 1782 fou creat el bisbat d’Eivissa (dependent de Tarragona), i el 1795, el de Menorca (depenent de València). Pel concordat del 1851 la capitalitat d’Oriola passà a Alacant. Pel concordat del 1953 Barcelona fou erigida en arxidiòcesi, sense sufragànies, i hom establí canvis discutibles de límits de les diòcesis catalanes fins al punt que Girona, Lleida, Solsona, Tortosa, Urgell i Vic depengueren de Tarragona; Albacete, Mallorca, Menorca, Eivissa, Oriola-Alacant i Sogorb-Castelló, de València. Perpinyà fou sufragània d’Albí.

Deig, en l’esmentada conferència, proposà una nova reestructuració d’aquests bisbats: Tarragona, Lleida, Girona, Vic, Urgell, Tortosa, Solsona i Barcelona i la creació de dos bisbats nous: Terrassa-Sabadell al Vallès i Vilafranca del Penedès. També proposava que les diòcesis de Mallorca, Menorca i Eivissa, que al segle V van dependre de Sardenya i havien acabat com a sufragànies de l’arquebisbat de València (com són ara), formessin una Província Eclesiàstica pròpia. I parlà de les necessàries relacions de les diòcesis catalanes amb els altres bisbats que comparteixen la mateixa llengua i la mateixa cultura. En una segona part de la seva intervenció proposà una Conferencia Episcopal Catalana (CEC), ja que «a una realitat nacional catalana li correspondria una Església amb personalitat pròpia, recursos, personal i institucions adequats i centres de reflexió per estudiar la realitat i planificar bé l’actuació». Com ja havia dit altres vegades, estava convençut que al poble català li convenia «que els seus pastors es poguessin reunir per parlar dels problemes que els afectaven i prendre decisions no supeditades a una Conferència Episcopal Espanyola (CEE) a 500 quilòmetres». Basava la seva proposta en el Dret Canònic que preveia conferències episcopals no circumscrites a un Estat (al Regne Unit n’hi ha tres: Irlanda del Nord, Gal·les i la resta de la Gran Bretanya).

La proposta de Deig (i sols demanava que s’estudiés la possibilitat d’una CEC) va tenir un gran ressò mediàtic, es va polititzar i la reacció va ser gran (va rebre amenaces fins al punt d’haver-se de refugiar a un xalet d’un familiar de Josep Pont al Grau de Castelló). Mig any després, el 1992, els bisbes catalans van descartar la proposta de Deig. Però tres mesos després, el maig d’aquell mateix any, l’arquebisbe de Tarragona i Primat Ramon Torrella, anunciava al monestir de Poblet la convocatòria d’un Concili Episcopal Tarraconense, que se celebrà del gener al juny de 1995, amb una àmplia participació de laics i religiosos.

Abans que el concili pogués manifestar-se, el 2004, es portà a terme la divisió de l’arquebisbat de Barcelona i es creaven les diòcesis de Terrassa al Vallès (ja demanada Deig) i la de Sant Feliu de Llobregat. El concili Tarraconense, respecte a la CEC, acordà «estudiar les diverses possibilitats i avantatges, segons la legislació eclesiàstica vigent», per tal de trobar «d’acord amb la CEE, la corresponent solució jurídica». Del Concili Tarraconense ja s’ha escrit molt des de la decepció de moltes expectatives obertes. A la CEE hi va haver lluites intestines, van perdre els papers (literalment, els de la sol·licitud), van canviar els Estatuts i van endarrerir la petició catalana a Roma tant com van poder. Al final tot va quedar amb una Regió Eclesiàstica i encara gràcies (de manera que la CEC segueix sent virtual).

Potser calia aquest record del bisbe Antoni Deig perquè els seus onze anys al capdavant de la diòcesi de Solsona fou una temporada de renovació espiritual i eclesial diocesana, de sintonia amb els fidels, de familiaritat, d’humilitat i d’harmonia. Quan morí l’agost del 2003 una escriptora tan poc suspecte de beateria com Isabel-Clara Simó deixà escrit que havia traspassat «el bisbe bo, el bisbe patriota, el bisbe sensible, el bisbe amic. Una figura irrepetible, un puntal per als creient i per als no creients». En puc donar testimoni. Vaig participar al programa radiofònic Fòrum de consens sota la batuta de Josep Puigbó i L. M. Xrinacs programat pel 29-XI-2000. El tema era «L’Església Catòlica a Catalunya». Producció insistí demanant de participar-hi al Nunci del Vaticà, al Cardenal de Barcelona, al Primat de Tarragona... Cap dels bisbes convidats trobà oportú ser-hi present, llevat del bisbe Deig, que va debatre amb tota normalitat amb el professor de Teologia J. M. Turull, amb Núria Gispert, directora de Càritas i exregidora socialista de l’Ajuntament de Barcelona, i el Sr. Jordi Porta, director de la Fundació Jaume Bofill, sota l’arbitratge de Lluís M. Xirinacs. Una experiència inoblidable.

Subscriu-te per seguir llegint