Si jo fos Carles Puigdemont, no voldria res que desitgés per a mi Pedro Sánchez. L’endemà de les eleccions tothom va interpretar que el líder, que no president, de Junts tenia la clau de tot en la pròxima legislatura. La de la mesa, la de la formació de l’executiu i la de la governabilitat durant quatre anys. I molts van afirmar, precipitadament, que la resposta seria una repetició electoral perquè l’expresident català i tots els seus afins no paraven de repetir que no farien president a cap candidat; ni el socialista, ni el popular. Per tant, com que era gairebé impossible que es trenqués la paraula donada en campanya, l’únic camí que veien alguns analistes era el bloqueig, una situació que ja vam viure el 2019 i que va acabar amb un càstig definitiu per a Ciutadans, vist per a tothom com culpable de la situació.
En allò que sí tothom estava d’acord era en la impossibilitat d’un suport a Alberto Núñez Feijóo i per tant després de les eleccions només hi havia dues hipòtesis possibles: acabar aterrant a la xarxa de Pedro Sánchez o una repetició dels comicis. Estic segur que aquella nit del 23 de juliol, el candidat del PSOE i l’eurodiputat de Waterloo sabien què passaria dijous al congrés dels diputats i és molt probable que també tots dos sàpiguen, a hores d’ara, què passarà amb la presidència i la formació de govern.
Aquestes darreres setmanes, l’opinió pública ha situat l’expresident de la Generalitat en l’epicentre de l’actualitat perquè tothom el veia com el gran estadista que, després de navegar a contracorrent durant anys, havia aconseguit tenir a les seves mans el futur del nou govern i el desenllaç de situacions incòmodes per a moltes persones. És veritat que així era. Però també ho és que Puigdemont, amb el resultat electoral que el convertia en clau, també el feia presoner d’ell mateix. Havia de prendre una decisió important, quan el més còmode hagués estat no haver de mullar-se: que l’abstenció o els vots favorables no haguessin estat decisius per a res i que fossin els altres (Esquerra) els que es barallessin amb els socialistes pel relat de les negociacions.
L’amnistia, que és un dels pocs camins que pot permetre el retorn dels polítics que estan a l’estranger, es veia molt llunyana fins al 23 de juliol passat i no seria estrany que Junts hagués desitjat que fos ERC qui la gestionés, atès que la possibilitat legal d’una mesura com aquesta, avui, sembla extremadament complicada. Haurem d’esperar per saber què passa en aquesta legislatura i cap a on ens porta l’amnistia, tot i que m’aventuro a dir que el PSOE i Sumar es comprometran i engegaran una comissió que n’haurà d’estudiar la viabilitat per assegurar-se els vots necessaris per a la investidura i després ja veurem.
En realitat, tot aquest temps, Puigdemont tenia poc marge de decisió. Només li quedava el relat, que l’ha sabut gestionar bé: per una banda, ha aconseguit que semblés que li feia un favor a Pedro Sánchez i per l’altra, que fins que Junts no ha entrat en les negociacions, no s’ha aconseguit un compromís pel català al Congrés i a l’Eurocambra i que es comenci a parlar d’amnistia i autodeterminació, donant a entendre que el «diàleg» dels republicans no havia servit per a res. Però tot això és només relat perquè Sánchez molt probablement assolirà el que vol i Esquerra té un bon argument per dir que ha portat Junts al territori dels pactes, on ja fa molt de temps que Pere Aragonès i Oriol Junqueras hi estan aposentats.
I hi ha una altra dada interessant. Independentment del resultat de les eleccions, de si Junts per Catalunya és més decisiu o no o de si el paper d’Esquerra queda difuminat o no, Pedro Sánchez fa molt de temps que vol una solució per a Puigdemont. Vol que torni perquè pensa que és l’últim serrell que queda per tancar el procés independentista. Però quedar a les mans del president espanyol té un perill, sobretot si el favor te’l fa ell a tu, encara que pugui semblar el contrari. Per això, si jo fos Puigdemont, no voldria res que desitgés per a mi Pedro Sánchez.
