En aquest estiu de calors extremes, ha fet forat una nova expressió: refugi climàtic. És el que abans es coneixia com posar-se a l’ombra quan fa calor, però es veu que posar-se a l’ombra és de pobres, és com beure en càntir, cosa de pobles endarrerits. I com que els espanyols ja estem a Europa i en la modernitat, hem decidit que, quan la calor ens tiba, res de posar-se a l’ombra, s’ha d’anar a un refugi climàtic, és a dir, a sota d’un arbre o d’un balcó, perquè no ens toqui el sol. Les administracions han acollit amb alegria la nova denominació, perquè quan recomanaven als ciutadans que si fa xafogor s’han de posar a l’ombra, semblava que ens prenien el pèl, això ho sap tothom. En canvi, si ens diuen que correm a un refugi climàtic, sembla que de veritat procurin per nosaltres, que ens estiguin donant un consell sortit de les ments preclares d’alguna universitat americana. Que sembla que es guanyin el sou, vaja. Els ajuntaments anuncien fins i tot que els refugis climàtics poden ser exteriors o interiors, i que són totalment gratuïts. És a dir, igual que l’ombra d’abans, però en fi. Entre els refugis que ofereixen als ciutadans hi ha els parcs, ja que resulta que els arbres ofereixen refugi climàtic. Els arbres actuals s’entén, perquè els d’abans es conformaven de fer ombra.
Martin Amis i Christopher Hitchens solien mofar-se d’aquestes noves i buides expressions, usant-les profusament fins a demostrar la seva ridiculesa. Una vegada que Amis li va explicar al seu amic que en els avions ja no es dirigien als passatgers com a tals, sinó com a «clients», van començar a buscar-ne nous usos. Així, a la pel·lícula d’Antonioni la van rebatejar «El client», i a la de Ridley Scott, «Àlien, el vuitè client». I es preguntaven si la notícia d’un accident aeri, diria que «hi van morir 25 clients».
El refugi climàtic dóna per a tan bones estones com els clients d’aerolínia. No són poques les dones que van descobrir el sexe dur gràcies a «Els 50 refugis climàtics de Grey». Sense sortir de les nostres fronteres, entre els cims literaris espanyols es troben «El refugio climático del ciprés es alargado», de Miguel Delibes, i «El refugi climàtic del vent», de Carlos Ruiz Zafón. El mateix Javier Marías va recopilar les seves columnes dominicals en el volum «Mano de refugio climático», tot i que ja abans havia titulat «Veneno, refugio climático y adiós» una de les seves novel·les. El setè art ens ha regalat obres mestres com «El refugio climático de una duda», d’Alfred Hitchcock, i qui no recorda a clàssics com Peter Pan, el noi que va perdre al seu refugi climàtic. O sèries televisives: com oblidar a la voluptuosa Charo López en l’adaptació de «Los gozos y los refugios climáticos» Si prefereixen vostès els toros al cinema i la literatura, facin-me cas, molt millor anar al tendido de refugi climàtic que al de sol. M’ho va assegurar un aficionat que prenia un sol i refugi climàtic en un bar pròxim a las Ventas.
En política passa el mateix, hi ha gent a la qual li agrada romandre en el refugi climàtic, lluny dels focus. Aquests són els que millor viuen, i són els que, sense pressa però sense pausa, van preparant l’amnistia dels líders del procés, tot i que jo personalment preferia que es passessin uns quants anys al refugi climàtic.
