El matí que els diputats al Congrés votaven la Mesa, totes les ràdios en feien un seguiment exhaustiu. Feia gràcia veure com cap dels analistes i presentadors dels programes sabia quina era la intenció del vot de Junts per Catalunya. La gran incògnita aquell dia i els anteriors era cap a on es decantaria el partit de Carles Puigdemont i si algú en coneixia alguna cosa, els asseguro que ho va dissimular molt bé. Les hipòtesis, encara que en realitat no n’hi havia gaires de possibles, eren múltiples i algunes fins i tot recaragolades. Com que no sabien què passaria, especulaven i opinaven d’acord amb aquestes especulacions, omplint minuts de ràdio de la mateixa manera que s’omplen les nits electorals entre el tancament de les urnes i un escrutini més o menys avançat que permeti analitzar amb un mínim de rigor.
La banca va saltar en plena votació. Joan Tardà va llençar un tuit revelador de què estava passant. «Amics de @JuntsXCat benvinguts a la política dels independentistes d’@Esquerra_ERC «nyorda», «traïdora» i «botiflera» evidentment». Amb poques paraules ho deia tot. L’exdiputat d’Esquerra Republicana és un dels membres visibles ideològicament més honestos del partit. Hàbil en les paraules -no li cal recórrer a cap estratègia de les que sovint usa el seu excompany d’escó Gabriel Rufián- i sincer en les negociacions polítiques. Alguns rivals expliquen que el que diu Tardà va a missa i mai promet alguna cosa si no està disposat a complir-la. Vaja, d’aquells a qui es pot donar l’esquena sense por que clavi un punyal.
Tardà, doncs, va explicar públicament el que tothom desitjava saber; el vot de Junts seria a favor de la candidata socialista a presidir la Mesa, Francina Armengol i el PP es quedaria a les portes del càrrec, tot i que finalment va ser més lluny del previst. El curiós del cas és que, tot i la contundència del missatge, gairebé ningú se’l va creure i la majoria dels contertulians van continuar amb les conjectures de si Puigdemont faria patir Pedro Sánchez, de si obligaria a una segona votació o de si només algun diputat votaria a favor d’Armengol. Molts van considerar la informació que oferia l’exdiputat republicà una anècdota que no mereixia la consideració de verídica i van continuar especulant. Al final del recompte va quedar clar que Tardà estava ben informat -no podia ser d’una altra manera- i havia donat la resposta a la incògnita molt abans que cap d’ells. Efectivament, ningú tampoc va reconèixer-li l’«exclusiva».
Però l’exdiputat llençava altres missatges en aquell curt i intens tuit tan interessants o més que la posició de JxCat. Joan Tardà retreia tot el que Esquerra havia hagut d’escoltar els darrers mesos en boca dels puigdemontistes sobre les negociacions, la taula de diàleg, els acostaments als socialistes i els «pocs» o «nuls» rèdits aconseguits per ERC, per recordar-los que el que estaven fent era acostar-se precisament a aquella mateixa estratègia. En definitiva, Junts no havia tingut altre remei que acabar en el mateix camí on Esquerra feia temps que circulava. Però tot això va passar completament desapercebut. Com si el tuit no fos real, com si Tardà no expliqués la veritat, encara que fos la seva, com si el relat republicà no existís.
Certament, ERC té un relat, tot i que no el sap fer arribar a la societat. És incomprensible com a hores d’ara els seus dirigents siguin incapaços de traslladar a l’opinió pública que amb la negociació han obtingut passes importants (la desaparició de la sedició o els indults són arguments potents) per contrarestar les crítiques provinents de Junts o fins i tot de dins del mateix partit. És incomprensible com, ostentant el poder al Govern de la Generalitat (entenc que en solitari i amb pocs diputats al Parlament és feina complicada), no ha sabut fer arribar un discurs que representi Esquerra com un partit fort. Junts, tot i estar dèbil, en sap molt més de missatges i relats. I mentrestant, Aragonès es debat sobre si ha d’avançar les eleccions (fer un Pedro Sánchez), malgrat que és conscient que en aquestes condicions, amb un partit completament desdibuixat, la jugada podria sortir-li més que malament.
