Tots els delinqüents, malgrat que es trobin protegits per la presumpció d’innocència, fugen de la policia i de la justícia, per aquest ordre, fins que no poden més i són capturats. És el seu denominador comú. Carles Puigdemont i Casamajó va saber des de l’instant zero que la proclamació de la independència de Catalunya per part del Parlament de Catalunya, podia i devia entendre’s com un cop d’Estat per vulnerar ostensiblement el articles 1 i 2 de la Constitució Espanyola, «clau de volta del règim constitucional espanyol» en paraules del meu recordat amic Manuel Delgado-Iribarren, lletrat de les Corts Generals. Fou aquest el motiu que el portà acte seguit a suspendre l’acord del plenari sense que cap norma, ni constitucional ni estatutària, li ho permetés. És més: deixar sense efecte quelcom aprovat pel Parlament equivalia a assassinar al mateix Charles-Louis de Secondat, senyor de La Bredé e Barón de Montesquieu, el primer intel·lectual europeu que registra la història en relació a la doctrina de la separació de poders. En minuts, s’havien produït, en seu parlamentària catalana, dos atropellaments majúsculs dels constitucionalisme modern sense que cap analista barceloní ho anotés al seu diari.
El marquès de Waterloo, en concret JxCat, així com també els seus adversaris d’ERC, començant per Oriol Junqueras i acabant per Pere Aragonès, varen mossegar la pols quan les darreres eleccions generals, les celebrades el 23 de juliol d’enguany. Varen ser oblidats, mossegats, trepitjats, apallissats i fornicats pels seus electors com mai ho havien estat. Els reis del mambo varen quedar despullats davant els espectadors. No fou necessari que cap nen els assenyalés. Foren marcats a ferro roent.
Això no obstant, com va escriure Joan Garí sobre La xava de Juli Vallmitjana (El Temps, 7 de desembre de 2015), tirant del diccionari de dites catalanes, totes les putes tenen sort, i varen caure dempeus: són decisius, més JxCat que els republicans d’en Francesc Macià en la investidura d’un president del Govern d’Espanya. Els dos partits independentistes, atès que el tercer en discòrdia, la CUP, va desaparèixer del mapa electoral la mateixa nit del 23J, que venen pugnant per la separació de Catalunya de la resta d’Espanya, ara són els que han d’optar pel col·lapse de l’Estat o per la seva governabilitat. El destí és cruel, es diran, però no menys que ells, autors de la major trencadissa interna que Catalunya ha patit des de la seva conformació com a país diferenciat i mestís. Vet aquí la cruïlla en què es troben per haver estat un beneits amb qualificació d’excel·lent.
Aquesta setmana, al bell mig d’una patètica lluita mediàtica entre el «president legal» (Puigdemont) i el «president real» (Aragonès) per marcar el pas de l’oca, el fugit de la justícia ha bescanviat la promesa d’aturar l’estat espanyol com sigui, per un relat que comença pel mitificat 1714, aquesta vegada sense invocació del «fossar de les moreres», i que acaba amb les condiciones imposades per assegurar no l’aturada sinó la governació d’Espanya, fins abans d’ahir «l’estat opressor» de Catalunya. En la seva particular transhumància (com a sinònim forçat d’evolució) cap al brillant Groucho Marx, l’heroi de la comarca de La Selva, tot un presagi del geògraf Pau Vila, en temo, ha fet seva la llegenda urbana que li atribueix haver dit allò de què «aquests són els meus principis, i si no li agraden, en tinc d’altres», també atribuïble al girabanderes d’en Pedro Sánchez, l’home que tot jurant la Constitució l’ha pot arribar a substituir per una de nova i quedar-se més fresc que un gelat, que és el que li han vingut a dir en Felipe González i l’Alfonso Guerra fa pocs dies. La frase atorgada a l’actor Marx és predicable de tot aquell que no té principis, sinó interessos, com és el supòsit comunament assignat a Puigdemont.
Posar com a frontispici de tota negociació tempus futurum una amnistia és molt més que posar Pedralta, l’antiga pedra basculant que límit era dels termes de Sant Feliu de Guíxols respecte de Santa Cristina d’Aro, i a l’inrevés, és com posar-la a la rotonda de la C-65 que distribueix el trànsit cap a Platja d’Aro o bé cap a Sant Pol-S’Agarò. Exposada la metàfora, dic que considero fora muralles constitucionals una amnistia que vingui a esborrar els delictes comesos per autors, coautors i còmplices de l’aixecament institucional de Catalunya contra el Regne d’Espanya. Dir que, en no prohibir-ho la Constitució, és constitucionalment possible és una bajanada pròpia de persones molt curtes d’enteniment. La màxima d’en Hans Kelsen –allò que no està expressament prohibit per la llei, està permès– la va predicar respecte del dret civil; en cap cas respecte del dret públic i encara menys en relació al dret constitucional. Per tant, nens i mentiders cap a casa.
Per altra banda, tradicionalment, i més en el dret comparat, tota amnistia es situa en un canvi de règim polític, com succeí a Espanya l’any 1976, convertint-se en la pedra angular de la reconciliació gràcies al beneplàcit dels diputats i senadors constituents al voltant de la necessitat d’oblidar, però no quan es troba en un Estat de dret, com és l’actual, per més que diguin i cridin els necessitats de la mateixa.
Aquest és el meu parer com a jurista, que ve avalat pel fet que, quan el debat constituent, es va rebutjar un parell d’esmenes que pretenien introduir el dret a l’amnistia a la Constitució –ens ho recordà aquest dimecres el catedràtic i també amic Xavier Arbós, una ment lúcida, a El Periódico. Endemés, la seva aprovació per les Corts Generals, seria quelcom semblant com una inhabilitació pràctica del dret a la tutela judicial efectiva (article 24), un xoc de dimensions inimaginables amb la facultat de jutjar i fer executar –atorgada als jutges– (article 117) i una esmena a la totalitat al principi d’igualtat (article 14). Sobretot, un posar sota interrogants malèfics l’Estat de Dret (article 1) practicat fins ara.
En Puigdemont busca la seva redempció sense passar pels tribunals i en Sánchez seguir a La Moncloa, situació antagònica que han vist molts mitjans del món occidental, entre els quals The Washington Post, que alerta sobre la situació d’Espanya com a ostatge d’una facció d’extremistes separatistes, cosa que ha posat en guàrdia la Unió Europea pel que pot tenir d’antecedent.
