Sortosament, aquest estiu no s’han vist les imatges dels milers de turistes atrapats a l’aeroport de Barcelona per culpa dels vols cancel·lats o amb la sortida retardada. En canvi, però, s’han repetit un any més els endèmics problemes de gent dispersa per l’estació de Sants per una nova ensopegada viària en un determinat tren de rodalies. Aquest és ja un clàssic que forma part de l’habitual menú de notícies estiuenques, una mena de maledicció bíblica irresoluble ja que, malgrat els anys transcorreguts, encara no s’han solucions al desgavell que dia sí, dia també, afecta als usuaris que necessiten d’aquest transport per a llurs desplaçaments. Què està fallant? Els trens? La infraestructura? La comunicació i la informació? O tal vegada una mica de tot plegat?
El govern de l’Estat ha decidit donar facilitats per fomentar massivament l’ús del transport ferroviari mitjançant els bitllets semi-gratuïts de curta i mitja distància (ja es poden demanar els nous «Recurrents» vàlids fins el 31 de desembre), però dubto que aquesta mesura tingui una continuïtat perllongada en el temps, no només perquè no es bo avesar-nos a la gratuïtat de les coses sinó perquè, si no ho paguem ara, tard o d’hora ho haurem de fer i, segurament, molt més car. En aquest sentit, i a remolc de les avaries patides recentment, ERC ha posat com a condició per donar els seus vots a Pedro Sánchez en el ple de la investidura el traspàs de les Rodalies de Catalunya. Una petició ben raonable, justa i necessària. La gestió dels FCC per part de la Generalitat l’avala sobradament per gestionar la totalitat del transport ferroviari arreu del país. És clar que també hi haurà retards i avaries però probablement la proximitat en la resposta poden afavorir les solucions. Caldrà, és clar, que el traspàs vagi acompanyat no només de tota la xarxa de la Renfe a Catalunya sinó també de les infraestructures amb les corresponents i generoses dotacions pressupostàries.
La qüestió és saber si hi ha voluntat per part de l’Estat i també de la Generalitat per donar un impuls seriós al futur ferroviari o, contràriament, es prefereix continuar amb l’asfalt i el transport per carretera com s’ha fet fins ara. En realitat, la supressió dels trens de via estreta que hi havia a les comarques de Girona per part dels governs franquistes (Sant Feliu, Banyoles, Palamós, Olot...) fou per una opció política encaminada a afavorir l’ús de la carretera i un incipient mercat automobilístic en línia de les previsions del «Plan de Desarrollo» de López Rodó i Fabià Estapé descartant, per tant, connexions ferroviàries com a estratègia de futur. Aquesta realitat viària és malauradament la que també ha defensat el govern de la Generalitat, almenys si ens atenim a les seves principals inversions pel que fa a les connexions viàries en el territori (Eix Transversal, desdoblament en l’accés a la Costa Brava, autopista de Manresa, autovia de Sitges, etc.,etc,) i, com a resultat de tot plegat, el tren ha quedat relegat al tram barceloní de FCC i poca cosa més. Els governs progressistes, primer amb Felipe González i després amb Rodríguez Zapatero i ara amb Pedro Sánchez, han fet un esforç inversor per expandir el TAV a tot Espanya i això està molt bé, però les Rodalies, almenys a Catalunya, han quedat com l’assignatura pendent dels nous governs de torn. És possible que això canviï a partir d’ara gràcies a uns vots necessaris per assegurar un govern de progrés? O tal vegada les exigències d’un Carles Puigdemont a qui no li interessa per a res la realpolitik ho faci descarrilar abans d’hora?
Recentment, i degut a les problemàtiques de mobilitat a les carreteres catalanes, les entitats promotores dels trens-trams de les comarques gironines han impulsat iniciatives i projectes prou interessants per tal d’evitar futurs desplaçaments privats i motoritzats causants d’alts nivells de contaminació. Hi haurà, però, la voluntat política i els diners necessaris per entomar políticament aquest repte? Aquesta és la clau.
