Em sorprenen, cada vegada més, les intervencions de Felipe González en els afers de l’actualitat política que sovint -per no dir gairebé sempre- fan referència a l’afer de Catalunya, les negociacions dels socialistes amb els independentistes i especialment l’intent de Pedro Sánchez d’establir un pacte que li permeti continuar governant. Entenc que l’expresident d’Espanya i el que va ser durant anys el seu lloctinent, Alfonso Guerra, no estiguin contents amb l’acord que sembla que es construeix per a la investidura i també entenc que no desitgin veure un Sánchez triomfant de cap manera. Fins i tot entendria que preferissin Alberto Núñez Feijóo de president, si l’extrema dreta no jugués un paper fonamental a l’equació. Però tots dos saben que un govern a la dreta del PSOE implica necessàriament a VOX i, malgrat que pugui tenir dubtes sobre l’esquerra que representen els dos antics alts càrrecs, em costa comprendre que desitgin un panorama com aquest.
Tots dos haurien de saber que la funció ha començat. Que el que es va viure les setmanes prèvies al moment en què es va aixecar el teló dimarts passat a Brussel·les, al teatre europeu, eren només assajos. La conferència de Carles Puigdemont va ser el tret de sortida d’allò que tots els actors volen que vegem. Un escenari auster, amb un fons blau amb les estrelles europees i les lletres «president Carles Puigdemont». Ni el logo de Junts per Catalunya, ni el del Consell de la República, ni res que fes pensar que aquella intervenció no era cent per cent institucional, encara que en realitat l’expresident representava un partit en el qual no té cap càrrec orgànic i parlava de les condicions per negociar un pacte de govern entre dues organitzacions estrictament polítiques. Però Puigdemont, dimarts, tornava a 2017, a la nit electoral de 21 de desembre, quan va quedar segon en unes eleccions que en condicions normals li haurien permès tornar a ser president de la Generalitat. Volia que quedés clar que li van treure un poder que vol fer creure que les generals de juliol passat li han tornat.
Puigdemont va parlar d’amnistia. La va reclamar com a condició per iniciar les negociacions que poden conduir a un acord que en cas de produir-se el va qualificar de «compromís històric». És si menys no curiós que, per una banda, sembla que demana un màxim, per a alguns, inassumible o fins i tot impossible, i per l’altra utilitzi una expressió que ratlla l’eufòria. Els missatges a qui els ha de rebre ja els havia donat amb anterioritat perquè acords polítics com aquest no es fan a partir d’una intervenció pública. La resta d’interlocutors li han donat el vistiplau per a la conferència de dimarts i, molt probablement, també als termes del guió.
Entremig, va deixar entreveure implícitament que no renuncia a la unilateralitat, allò de l’«ho tornarem a fer» que tan nerviosos posa a alguns actors polítics, especialment del Partit Popular. Les paraules de Puigdemont van obligar Feijóo a tornar a fer un pas enrere, deixant en evidència que cada vegada que intenta marcar l’agenda, per una cosa o per una altra, ha de rectificar. El líder popular sap, com saben González i Guerra, que no es tornarà a intentar res que no sigui dins de la Constitució, perquè ja ho han provat i el preu que han hagut de pagar ha estat més alt del que havien imaginat.
Per tant, si Puigdemont parla d’acord històric, serà perquè percep -o vol que els altres percebem- que en cas de produir-se, serà realment històric, malgrat que no està tan allunyat del pacte de l’anterior legislatura. Ja no hi haurà més «farols» que no ho semblen. Els nous són «farols» d’aquells que es veuen a venir, que ni s’intenten amagar, però que serveixen per donar ales als González, Guerras i Feijóos.
