El debat sobre la transició energètica sovint queda reduït al fet que l’economia ha de decréixer o ha de tenir un creixement sostenible. El debat sempre és conceptual: desacoblar el creixement de l’economia de l’energia és possible? N’hi haurà prou? El decreixement fins on? Fins a provocar el col·lapse de l’economia que tingui conseqüència un empobriment que porti fam? La meva resposta és la que l’equilibri ha d’estar entre el creixement sostenible i el decreixement estable. Però un dia, llegint una columna de Jordi Goula vaig intuir per on pot estar la solució al dilema creixement-decreixement.
Tenim clar que el benestar bàsic es fonamenta en els serveis de salut, ensenyament, atenció a la gent gran i que ningú quedi marginat de la societat, que tothom tingui un treball i accés a un habitatge. Aquest seria l’objectiu mínim a mantenir. Però la història de la humanitat ens explica que aquest guany de benestar es deu als increments de productivitat que ha anat introduint. Si l’any 1700 s’exigien 200 hores per conrear una hectàrea de blat i l’any 1950 es necessitaven 10 hores, implica que el pagès alliberava 190 hores per fer altres activitats o conrear més superfície de menjar. Com va ser possible això? Introduint millores en les tècniques de preparar la terra i en segar i recollir el gra i la palla. Evidentment, el gran salt va ser energètic, amb la invenció del petroli i del tractor, però també amb la millora de l’arada, l’adob, l’evolució genètica i amb les màquines de segar. Des del principi de la humanitat les millores tecnològiques han estat constants: des de l’invent de la llança, passant per l’impulsor de llances, a l’arc de fletxes, hi ha un camí de milers d’anys.
Aquesta evolució de la tecnologia humana es va accentuar amb la revolució industrial i el domini de l’energia i ha estat diferent segons els països i les cultures.
L’economia creix per dos factors que se sumen. Un és la relació capital-treball: a més capital introduït més capacitat de compra i d’inversió, i a més treball, sigui perquè hi ha més treballadors en el sistema o més hores treballant, més capacitat de producció. Però el capital i el treball no són suficients per explicar del tot el creixement de l’economia, cal afegir-hi un altre factor residual que es diu Productivitat Total dels Factors, PTF. Aquest factor es deu al progrés tecnològic, a la capacitat d’innovar, de recerca i d’innovació, també a l’actitud, aptitud i coneixement del treball (no és igual un treballador que té un contracte diari que un altre que té una formació de vint anys i està compromès amb el treball que fa amb il·lusió). Depèn també de l’organització de l’empresa i de la societat: no és igual que la peça que necessita un operari li vingui del company del costat o que hagi de venir de Vietnam, que alhora li ha vingut de Brasil. Depèn també de l’estructura de la producció, car no és igual la productivitat d’atendre gent gran que fabricar xips en una fàbrica robotitzada, i no és igual una regulació normativa en un país que en un altre.
El cas és que del creixement del PIB arreu del món, només una part petita prové del PTF. Si un país té un PIB que creix en un any un 1,8%, pot ser que el factor treball aporti 0,2 punts i el capital aporti 0,7 punts. Aquí la PTF aportaria 0,9 punts. En aquest moment, doncs, sabem que l’economia pot créixer millorant la productivitat PTF i també posant més diner i més gent treballant al sistema. En els darrers 40 anys l’economia ha crescut bàsicament perquè s’ha incrementat la massa laboral (accés del món rural a la indústria, accés de la dona al treball, immigració) però també perquè s’ha dedicat a fabricar més i més moneda a base de crèdit. El gran exponent de tot això és la Xina, amb creixements durant molts anys entre el 10 i el 15%. Créixer generant més diner, aportant més liquiditat al sistema fins a creure’s que podria ser infinit, ha provocat una extracció de recursos forassenyada, un augment de la ineficiència global sense precedents, el canvi climàtic, i ha introduït una idea prepotent de l’home al planeta, creient que podíem destrossar-ho tot sense conseqüències, fins al punt de dir que, si no n’hi ha prou amb el planeta Terra anirem a cercar-ne un altre més llunyà. Aquest model prepotent ha impedit veure el drama on ens hem posat: ni la generació de deute és infinita, ni els recursos són nostres (només en som usufructuaris). L’error que hem fet, sobretot des de l’any 1980 i més des que la Xina el 1990 va entrar al joc, és dopar l’economia generant deute sense fi per produir i consumir més.
Si l’economia la veiem des d’aquesta perspectiva, la solució és disminuir el sumant de capital i treball deixant que l’economia creixi només pel factor de productivitat PTF. És justament el camí que crec que cal fer: augmentar l’eficiència en la mobilitat, en la generació i consum d’energia, disminuir residus fins a zero, comprar només el que es necessita, accentuar l’economia de proximitat, augmentar el nivell educatiu i de formació de la gent, impulsar la recerca i la innovació, fomentar el treball en xarxa, desmuntar monopolis i oligopolis... Es tracta de passar d’un augment d’hores de treball i de nombre de màquines que provoquen un creixement extensiu, a un altre basat en el progrés tècnic i de coneixement de l’home que millora l’eficiència de les combinacions productives, un creixement que es diu intensiu.
Normalment, el creixement a causa del PTF és molt baix, amb valors entre zero i 2%, essent també negatius alguns anys. A Catalunya la mitjana de creixement del PIB des de l’any 2000 fins al 2019 (el 2020 i els rebots fins a 2022 no són significatius) és d’1,85%, mentre que el creixement del PTF en el mateix període és del 0,21% de mitjana, amb pics d’1,3% (2015 i 2017) i valls de -2,5% el 2008.
Tot i que hi ha una retroalimentació entre els diversos factors de l’economia perquè qualsevol millora de productivitat implica una reducció de costos a causa de economies d’escala i a efectes d’aprenentatge, el rebot de l’efecte Jevons es pot controlar amb una política fiscal que penalitzi les matèries primeres, com he insistit aquí fa temps.
Així, doncs, créixer només pels augments de productivitat pot ser un bon objectiu per a un nou model d’economia, que ens retorni a la forma com la humanitat va créixer des dels seus inicis fins a la revolució industrial: amb el que ens diferencia de la resta d’individus del planeta, amb el que la intel·ligència és capaç de trobar. Però lluny de fer-nos trampes amb l’economia especulativa.
