Soc de la dècada dels anys 70, la meitat de l’època entre els anys 50 i 80, l’última generació que corríem amb bici sense casc, que jugàvem al carrer sense por, que bevíem aigua de l’aixeta sense manies, que a casa deixàvem la porta oberta amb la clau posada per la part de fora, la que no augmentàvem pes tot i menjar dolç cada dia per berenar «pa i xocolata», de la dècada de les mares cornudes perquè els pares treballaven tot el dia, no teníem telèfons, ordinadors ni tauletes però molta imaginació i creativitat, dels que d’una caixa de cartró en fèiem un refugi i d’una branca pelada una espasa immortal, l’última generació que l’ampolla de Coca-Cola familiar era de vidre i d’un litre, i en teníem per a tota la família, som els que portàvem el berenar dins una bossa de roba feta per la mare amb un retall de la bata del col·legi de l’any anterior, de l’època que ens van ensenyar a dissimular els errors, a amagar els draps bruts de casa, pel què diran, malgrat tot però tothom ho sabia, era habitual visitar als amics sense avisar, simplement entrar per la porta, tothom tenia a la família a prop i ens reuníem els diumenges per passar junts el dia, vam tenir llibertat, fracàs, èxit i responsabilitat i amb tot això vam aprendre a créixer, de l’època que no existia el bullying però si alguna bufetada, de la que el professorat ensenyava el que bonament o no podia, de la que els ajuntaments van aprendre a treballar democràticament sobre la marxa, de la que si un noi es posava una arracada era una desgràcia per a la família, de l’època que et tractaven mestres i capellans segons el cognom que tenies, de la que si anaves a confessar et perdonaven els pecats i ja podies tornar-hi, de l’època del duro que amb cinc pessetes passaves la setmana, de que tot el que deien els nostres pares era sagrat, encara que fos mentida, de la generació que els reis eren els pares i no les plataformes en línia, de la que organitzàvem amb una tarda un campionat municipal de caniques a la plaça del poble, de l’època que anàvem al cine a veure una doble sessió, dos pelis amb mitja part inclosa, dels que no estrenàvem sabates noves fins tenir les velles ben esquinçades, dels que els germans petits aprofitaven la roba, llibres i maletes dels germans més grans, dels que ens feien anar a aprendre a ballar sardanes, a cantar amb la coral del poble, a catequesis i a fer d’escolanet una temporada, dels que entràvem a la botiga de llaminadures i al temps de dir un «au Maria!» agafàvem un xiclet i ens el posàvem a la butxaca, dels que anàvem amb els genolls pelats de jugar a futbol a camps de sorra que ni tan sols era batuda, dels que ens barallàvem per fer de dimoni als pastorets de Nadal, som l’última generació que escoltava als seus pares i la primera que escolta als seus fills, l’última generació autodidacta amb el sexe i la primera a parlar-ne amb els fills, som els que vam passar del blanc i negre al color. Malgrat tot, però, tots som fills dels nostres pares, pares dels nostres fills i avis dels nostres nets, com totes les generacions.