Aquest mes de setembre se li està fent molt llarg al candidat a la investidura, Alberto Núñez Feijóo. En els darrers actes que protagonitza –ben sovint a la seva Galícia natal– ja reconeix el seu fracàs davant de la possibilitat de convertir-se en el nou inquilí de la Moncloa.
Els seus assessors i Narciso Michalvila, l’home de les enquestes de l’ABC, li havien fet creure que assolir la presidència del govern era pa xucat amb oli. Això sí, necessitaria del suport de Vox. I Feijóo s’ho va creure com la majoria dels espanyols. Aquesta circumstància fou decisiva perquè els electors veiessin un candidat completament diferent al president de la Xunta de Galícia.
Es dedica en cos i ànima a criticar el sanchisme sense cap mena d’escrúpol. I protagonitzà una campanya electoral sense parlar del programa ni de les propostes que oferia als electors. Anava tan equivocat, però tan confiat que en la darrera setmana de campanya cometé gravíssims errors com explicar mentides en el tema de les pensions –aquest és un tema molt delicat i que afecta a una franja importantíssima de ciutadans– o no aparèixer al debat de candidats, deixant tot el protagonisme a Santiago Abascal en el bàndol conservador.
En menys d’un mes desaparegué el Feijóo que la majoria de gallecs coneixen. El tàndem Ayuso-Aznar el tutelaren i així abonà tots els pactes amb Vox, s’allunyà dels territoris històrics –sempre havia gaudit d’una bona relació amb el PNB– i fou incapaç de proposar cap mena d’estratègia per tal de resoldre la problemàtica existent a Catalunya. Fins i tot ara s’oposarà a la pluralitat de llengües al Congrés de diputats, quan ell com a president de la Xunta sempre s’havia expressat en gallec.
I si amb tot això no n’hi hagués prou, s’ha embolicat en organitzar un acte a Madrid el proper cap de setmana, quan allò que convindria és que es concentrés en el seu discurs de la sessió d’investidura on podrà parlar sense límit de temps. A mesura que s’han succeït els dies ha variat el format del míting dominical. No serà una gran concentració, atès que no es vol barrejar amb la gent de Vox com succeí el 2019 a la plaça de Colón. I tot fa pensar que serà una intervenció victimista dedicada a criticar el PSOE i no pas oferir una proposta engrescadora als espanyols. Actua més com a cap de l’oposició que no pas com a candidat a la presidència del govern.
D’altra banda ha reconegut converses amb l’entorn de Junts –sembla ser que les ha protagonitzades Daniel Sirera–, la qual cosa ha aixecat molta polseguera en diferents sectors del PP. Aquesta contradicció amb l’entorn de l’independentisme català li ha suposat la rebel·lió del president català, Alejandro Fernández que sembla tenir les hores comptades al front dels populars a casa nostra. Hi haurà víctimes davant un apropament molt mal calculat envers els partidaris de Puigdemont.
Sense un possible tamayazo, la investidura de Núñez Feijóo serà fallida. Com deia aquest mes de setembre ha estat massa llarg i ja no sap què dir ni què oferir als espanyols que ja no s’escandalitzen pels contactes del PSOE amb les forces nacionalistes i independentistes basques i catalanes. Malgrat tot, Pedro Sánchez tampoc té garantida la investidura davant aquest ball de formacions –Sumar, Podem, Esquerra Unida, Bildu, PNB, BNG, ERC i Junts– que cal posar d’acord sota un programa electoral de cara a la propera legislatura.
Si Pedro Sánchez culmina amb èxit les negociacions difícilment podrà completar una legislatura de quatre anys, per la qual cosa el líder gallec podria gaudir d’una segona oportunitat. Però amb els companys de viatge que ha triat ho té molt complicat. Necessita forçosament abandonar les tuteles i convertir-se una altra vegada amb el polític que coneixen els gallecs. Però ja se sap que l’ombra de Madrid és molt allargada.
