APuigdemont cal imaginar-lo aquests dies caminant amunt i avall, inquiet, per la casa de la república. I cada nit s’agitava. Sap el que li convé però té por de fer-ho. Té els àngels i els dimoniets. Sap que ha de tornar a Espanya sense el tràmit, sempre incòmode, de passar per la presó. Sap també que ha de vestir-ho tan bé com pugui per dissimular que aquest és l’únic propòsit de tanta comèdia. Parlar en català al Congrés, parlar en català al Parlament Europeu. Folklore per a pit-inflats d’anar per casa. A veure si demana que a la sortida de les dues cambres hi pugui posar una botiga de souvenirs amb porrons en miniatura i caganers amb la cara dels parlamentaris. Si el que volia era això que ho hagués dit d’entrada i ens hauríem estalviat tot aquest drama, dolorós i impresentable.
«Acabareu demanant llibertat, amnistia i Estatut d’autonomia», em va dir la periodista basca Itziar Reyero, el matí de l’1 d’octubre des d’Amer, quan Puigdemont va canviar de cotxe sota un pont. «Jugada mestra», va dir Pilar Rahola. Itziar tenia raó i hem tornat a les velles pancartes.
Puigdemont es debat entre el que sap que necessita i la foscor irracional, acomplexada i de rerepaís, que el du a cometre els seus pitjors errors. Pedro Sánchez s’ha adonat del carreró sense sortida on es troba el pròfug. Puigdemont viu aquests dies col·lapsat de neguit perquè li bull el brètol de la CUP que porta dins –de la CUP quan la CUP era la CUP– i el fa sentir un traïdor. És un traïdor? No és un traïdor. Puigdemont és un mentider que es va permetre de declarar una independència sabent que no hi havia res preparat per implementar-la. Ens va mentir amb les estructures d’Estat, que no es van construir mai, i ens va enganyar duent-nos a l’abisme sense tenir preparat el salt. Ara també ens menteix, perquè vol fer passar el seu retorn per bèstia grossa i el disfressa de grandiloqüències i danses regionals que ni van enlloc ni tenen el menor sentit.
Però Puigdemont no és un traïdor. No ha traït la seva suposada causa perquè no hi havia cap causa en marxa. No ha traït la independència de Catalunya perquè mai no va estar preparada, ni tan sols esbossada, i els que ara volen esperar que torni a Espanya per fer-se els indignats i els ultrapurs, són els primers que van tapar, fomentar i difondre la seva mentida, la seva gran mentida, mentre van calcular que en podien viure; i si ara se’n desdiuen és perquè són tan magres els beneficis que ja no existeixen.
Per tant Puigdemont no ha de tenir por que l’acusin de traïdor, primer perquè els que ho fan han participat del mateix engany, i després perquè com el 2017, la independència ni hi és ni se l’espera, faci el que faci l’expresident fugit. A més a més la major part del seu públic està encantat amb aquestes exigències de pa sucat amb oli amb què està preparant el pacte amb Pedro Sánchez. L’altre dia un amic meu em va enviar el següent missatge: «Ha fet més Puigdemont pel país en un sol mes que ERC en 20 anys. Quina cara d’ ineptes els quedarà als de l’ordre del mossèn». Aquest és el sentiment dels seus votants, aquest és el seguidisme i la fidelitat que li tenen. Si pateix per Graupera, perd el temps. Si pateix per Orriols, que l’assimili.
Puigdemont ha de deixar de barallar-se amb fantasmes i ha de tenir més en compte la realitat. Aquesta realitat en què ell només té una opció i podria perdre-la si no calcula el gruix de les seves paraules. I cal dir que no està calculant el gruix de les seves paraules, i cal dir també que Pedro Sánchez no té els problemes d’inestabilitat de Puigdemont i sempre sap el que li convé i fins a quin punt li convé, i no dubta a fer-ho. Sánchez té dues opcions. La segona no és segura però com a mínim la té, a diferència de Puigdemont, que si perd aquesta bala molt difícilment en tindrà un altra.
Puigdemont ha de concentrar-se a fer de comercial de la seva causa. I ha d’entendre que la seva única causa és poder tornar sense drama i que a la resta –la independència, el català a Europa o el traspàs de Rodalies– són elements de la propaganda però no el que ell objectivament vol i necessita.
El fugitiu ha de pensar que aviat serà Nadal i que podria passar-lo a casa amb la seva família. «I l’hivern que ja ha arribat em porta vora el foc el pensament d’altres temps millors». Tota la resta, president, és mentida. I tu ho saps. És la teva mentida. Era mentida quan vas declarar una independència que tu eres qui millor sabia que estava buida de contingut, era mentida quan vas escapar-te i és mentida ara que vols penjar garlandes i mirallets per dissimular el que jo d’altra banda entenc tan bé, que és el teu desig de tornar a casa.
Enreda tant com vulguis els teus, que ja veus pel missatge que t’he transcrit abans que no costa gaire. Treu-ne el millor i màxim suc, però no t’enfilis als arbres ficticis, que han de servir per enredar els altres. És la teva oportunitat. Aprofita-la. Com aquesta no en tindràs cap d’altra. Pel que fa a l’oportunitat de la independència, no té sentit ni parlar-ne. Aquesta la vas desaprofitar fa cinc anys, enganyant la teva gent. Però tampoc te’n facis mala sang, perquè també la teva gent t’hauria enredat a tu i a última hora ningú no hauria volgut pagar el preu de la mena de revolta que cal per trencar un país com Espanya.
Aquí a Catalunya vivim massa bé, president. Des de Waterloo estant, te n’hauràs adonat perfectament.
