Hi ha moments, accions i situacions dins d'un partit que marquen la trajectòria del mateix i a vegades, és aquesta trajectòria i aquest partit concret els que poden canviar l'esdevenir del futur. És el que va passar en l'avant penúltima jornada de la temporada 14/15, jugada al camp del Mallorca. I no per l'equip balear en si, sinó per l'arbitratge d'aquell dia, concretament el 31 de maig de 2015.
El dia en qüestió xiulava Daniel Ocón Arraiz, àrbitre de la Rioja que la campanya 12/13, la de Rubi a la banqueta gironina, ja havia passat per alt un clamorós penal a Javi Acuña en el partit jugat al camp de l'Almeria. També era l'avant penúltima jornada i el partit va acabar amb derrota per 2-1. Qui sap si el penal hagués valgut per l'empat i el possible empat per buscar l'ascens directe, que després es va escapar a la promoció, precisament de nou contra el mateix equip andalús.
Però tornem a Mallorca en aquella fatídica jornada en la qual el Girona arribava llençat, després de derrotar el Llagostera per 1-0 i d'encadenar sis victòries en els darrers set partits.
El curiós és que aquell dia, l'equip que dirigia Pablo Machín va tornar de l'illa amb els tres punts, però Ocón Arraiz s'havia encarregat d'expulsar Richy amb targeta vermella i Carles Mas, amb doble groga. Òbviament, tots dos varen ser baixa pel darrer partit de lliga, que va ser a Montilivi contra el Lugo.
I va ser aquí, en el famós partit contra els gallecs, en el que la defensa gironina va ser poc menys que un poema. Ramalho, Richy i Lejeune; o bé Carles Mas, era la tripleta habitual de centrals, però aquell dia Machín no va tenir més remei que improvisar per la falta d'efectius.
Així, el Girona FC va sortir en el partit clau de la seva història amb una improvisada tripleta formada per Pablo Íñiguez, Lejeune i David García. Íñiguez havia tingut molt poc protagonisme al llarg de la lliga; mentre David García, que era lateral esquerre, amb prou feines va superar els dos-cents minuts al llarg del campionat i en aquesta ocasió havia de jugar de central.
El resultat de tot plegat va ser que malgrat que els gironins s'havien avançat amb un gol de Sandaza -màxim golejador de la temporada amb setze dianes-, un gol de Pablo Caballero al minut 91 va significar l'empat final amb clar gust de derrota històrica pels gironins.
Tot això per un equip que fins aleshores havia sumat vint-i-dos dels darrers vint-i-quatre punts disputats i que amb aquesta última jornada havia ampliat aquest registre sense cap derrota en els últims nou partits: set triomfs i dos empats. Una estadística que semblava deixar clar que de no haver estat pel que va passar a Mallorca, aquell any ja s'hagués tocat la Primera divisió.
Potser per això costa poc, quan es recorda el nom del Mallorca o el de l'esmentat àrbitre, recordar també tot aquest episodi. I no va ser la darrera vegada que Ocón Arraiz va xiular els gironins, però sí que entre Almeria i Mallorca va ser ell qui va obrir el limitat capítol de col·legiats que no són precisament devoció dels aficionats gironins.
