Hi ha maneres i maneres d’ostentar el poder. Alguns fan veure que l’ostenten estant molt lluny de tenir-lo. Hi ha qui és capaç de fer veure que el té i d’altres que ni això. I n’hi ha uns quants, pocs, que fan veure que hi renuncien, quan en realitat són els que veritablement mouen els fils en un partit polític o un govern. Aquí tenim diversos exemples de cada un d’aquests models i només cal parar una mica d’atenció per adonar-se’n, especialment després de la confluència d’esdeveniments que s’inicien amb les eleccions municipals, passen per la convocatòria i la celebració de les generals i les negociacions per formar govern i ningú sap quan i com acabaran.
Dimarts i dimecres hi ha el ple per a la investidura d’Alberto Núñez Feijóo. A menys que no hi hagi una sorpresa majúscula, el president del Partit Popular fracassarà, com ho va fer el dia de la constitució de la Mesa del Congrés i com ho havia fet el dia de les eleccions generals que, malgrat guanyar-les, allò que tothom li deia que passaria i que ell es va creure fermament; allò d’una majoria absoluta amb VOX i bla, bla, bla, no va passar. És sorprenent que la simple anàlisi fruit d’un senzill càlcul matemàtic (172 queda a quatre de 176) no faci entendre a Feijóo que ho té gairebé impossible a causa la dependència de la ultradreta. Aquest és el problema del popular: és líder del PP només sobre el paper i són uns altres els que el van posar a lloc, els que el van empènyer a ser el candidat -molt probablement sabent el que passaria- i els que, quan ho considerin oportú, el deixaran caure com quan li van (de fet, ens van) ensenyar una foto que ell mai hauria volgut que es fes pública.
No sé si qui mana al Partit Popular és José María Aznar, o Isabel Díaz Ayuso, o Miguel Ángel Rodríguez, o qui sigui; el que si sé és qualsevol dels tres està més a prop del poder que Feijóo. Per això ningú entén per què està disposat a afrontar aquest nou fracàs, perquè li va dir al Rei que es veia capaç d’aconseguir els suports necessaris, quan ja sabia que els quatre vots, malgrat ser només quatre vots, són un abisme. Ni la descarada estratègia de buscar trànsfugues entre els socialistes descontents li ha sortit bé, o això sembla.
El segon model és el del PSOE. Els darrers dies han tornat a la primera línia de l’actualitat política Felipe González i Alfonso Guerra. No analitzaré el que han dit i menys el que crec que pensen, però sí la capacitat d’influència que tenen al partit, que és pràcticament nul·la perquè no tenen poder. L’expresident González voldria ser Aznar. Voldria tenir la capacitat de lideratge que encara té el popular. Voldria tenir una alternativa a presidir al Govern, com té Aznar amb la figura de Díaz Ayuso. Sap que ell no té res de tot el que té l’altre i, per molt que recorri presentacions de llibres al costat de qui va ser el seu número dos, no aconsegueix tombar la balança al Partit dels Socialistes. No és la primera vegada que González fa un pols a Pedro Sánchez, i en l’anterior ocasió, quan va intentar que Susana Díaz guanyés la batalla al partit, va fracassar estrepitosament perquè no va ser prou hàbil. Aquesta és la gran diferència entre els dos expresidents: un encara té poder i l’altre no sap on buscar-lo.
El tercer model és el de Carles Puigdemont. No vaig entendre per què deixava el càrrec a Junts per Catalunya. Pensava que s’estava cavant la seva pròpia tomba, perquè precisament la presidència del partit era el seu cordó umbilical amb el poder (poder en diversos sentits) i semblava que llançava la tovallola. No era així, perquè igual que Feijóo és president del PP només sobre el paper, Puigdemont no és president de JxCat, també només sobre el paper. Ell és qui mana, qui posa les condicions en la negociació amb PSOE, qui marca les línies vermelles i qui fa les intervencions públiques. Mentrestant, on són els dos que es van barallar per arribar a dalt de tot del partit i que després van fer un pacte de no-agressió? Què se n’ha fet de Laura Borràs i Jordi Sánchez?
