Ja fa anys demanàrem al nostre admirat amic, el pintor i publicista Enric Marquès, que ens escrigués una petita presentació per a un catàleg d’una exposició que férem a les sales municipals. Una mostra intitulada «Bosch Martí Pluridimensional». Destaquem les lúcides valoracions que aleshores va fer el mestre, tant de l’obra pictòrica, com del nostre esperit viatger. Deia Enric Marquès: «M’agrada quan torna dels seus misteriosos i sàviament programats viatges, que ell anomena peregrinacions».
Recentment, hem tingut el goig de rebre al nostre estudi a la responsable de la programació artística de la Fundació Valvi, Maguí Noguer. L’objecte de la visita era començar a parlar d’una exposició retrospectiva que abastaria diferents èpoques i tècniques. Un dels objectes de la mostra seran els viatges. Rutes per diferents ciutats, països que hem realitzat al llarg dels anys, per tal de reforçar l’estudi de les nostres peregrinacions viatgeres i plàstico-pictòriques. Un cop més l’atzar, a través de Connexió Papirus, ha fet que hàgim topat amb el llibre de Jules Verne, París al segle XX, un text poc conegut de l’escriptor de Nantes, que va ser magníficament traduït al català pel polifacètic Manuel Costa-Pau i Garriga i editat per Planeta (1995).
Dins el llibre que ens va caure a les mans, hi trobàrem una entrevista que no té pèrdua, publicada en el Diari de Girona. Va ser realitzada pel periodista Daniel Bonaventura, gendre, admirador i deixeble del geni de Garriguella. La troballa inesperada ens ha fet rellegir altres textos extraordinaris de l’escriptor. Aquest fet ens ha esperonat i cal dir que des de principis d’agost hem començat a recopilar pintures i textos de viatges.
Bussejant a la nostra biblioteca hem trobat 20 títols de Verne i d’altres autors de novel·les d’aventures com ara Walter Scott, Emilio Salgari, Robert L. Stevenson, Mark Twain o Edgard Allan Poe. Sobta que Hetzel, l’editor de Verne, no li volgués publicar l’obra París al segle XX, un llibre que ja evocava una ciutat del segle XXI que es debatia en una societat tecno-industrial, totalitària i autoritària.
Pierre-Jules Hetzel era un burgès republicà liberal i maçó a qui no li va agradar la fe de Verne en el progrés científic-industrial i el to pessimista hipercrític que destil·laven els personatges. Verne ja va intuir, amb la seva proverbial perspicàcia, les ciutats massificades que avui hi ha a Europa, Amèrica i sobretot a Àsia, amb el seu caos circulatori, la contaminació ambiental,... i els desastres naturals, cada cop més freqüents. L’editor preferia més la versió fantàstica de l’autor, una adaptació de l’escriptor que el feia més comercial.
París al segle XX va ser escrita el 1860 però, es va perdre i no va ser publicada fins al 1994 en francès, es per això que es considera la novel·la perduda de l’autor, un text que feliçment recuperà un seu besnet.
La realitat supera la ficció i avui el món es encara més caòtic que el que imaginava l’escriptor amb guerres com la d’Ucraïna, desastres naturals com el de Líbia, grans migracions de gent desesperada, que fugint de la fam i la violència pretenen arribar fonamentalment a Europa i els EUA.
El tema de les multituds en trànsit és un altre ítem que sempre m’ha preocupat, les he vist a Marràqueix, el Caire, Johannesburg, Nova York,... Un altre tema sobre el qual he anat donant voltes de forma recurrent és el dels grans líders revolucionaris assassinats. Tenim pintat un gran martirologi que comença amb el Crist de Palau-sator i continua amb el Che, Andreu Nin, Rosa de Luxemburg, Durruti, Walter Benjamin,... sense oblidar-nos dels suïcidats Stefan Zweig, Allende...
També he tractat abastament en la meva pintura el leitmotiv dels naufragis, sovint produïts a conseqüència de l’explotació colonial, la repressió econòmica i política, les violències ètniques i tribals o les terribles sequeres que empenyen la gent al mar.
Intentant emular als nostres grans mestres Velázquez, Goya, Rembrandt, Van Gogh,... hem retratat els terribles espectacles que la societat ens ha suggerit davant fets incontestables com ara les injustícies, la corrupció i la frivolitat banal i tràgica que ens ofereix el món del segle XXI.
Tornant a les novel·les de Verne, podem dir que les darreres generacions de joves no lectors són ben diferents de nosaltres que, lluny de les pantalles, som devots del paper i tenim encara incontinència llibresca. A partir dels anys 70 del segle XX, les joves generacions cada vegada més embadalides pels monitors, només han conegut a Juli Verne quan la indústria del cinema ha dut algunes de les seves epopeies a la gran o a les petites pantalles, però pocs han tingut l’experiència enriquidora i suggestiva de la lectura.
Les novel·les de Verne empenyeren a una gran multitud de joves a interessar-se per les exploracions geogràfiques i pel progrés científic enfront la política dels estats que concitaren als seus savis a treballar per les guerres imperialistes, uns conflictes que provocaren dues guerres mundials i el saqueig continuat del tercer món, una política que ha acabat girant-se en contra dels que la promovien, provocant grans moviments migratoris del sud cap al nord a la recerca del progrés que les potencies del primer món els hi ha negat.
Les grans novel·les i viatges fantàstics de Jules Verne no han pogut aturar una idea perversa que diu que darrera dels herois aventurers que malden per descobrir nous països i riqueses, s’hi amaguen les burgesies que lluny de defensar, ni que sigui d’una forma retòrica els drets de l’home i el ciutadà, s’han dedicat a la defensa dels seus interessos de classe, combatent amb totes les seves forces als països que volien avançar, ni que fos tímidament, cap a un igualitarisme socialista. Aquests intents han estat frenats, de forma dràstica, com a Xile i, si ha calgut , han estat substituïts per autocràcies, règims burocràtics i populistes per no dir filofeixistes com Verne ja descrivia en el seu París al segle XX que, un cop més, ha acabat resultant profètic.
