Alberto Núñez Feijóo ha arribat al debat d’investidura conscient de la dificultat d’aconseguir els suports que precisa per ser elegit president del govern. Tant és així que les darreres setmanes s’ha dedicat a criticar les concessions que Pedro Sánchez haurà de fer per ser investit, en lloc d’articular el discurs que s’espera d’algú que està a punt de presidir el govern.
El gran acte que el PP va fer diumenge al barri de Salamanca de Madrid, a només 48 hores de l’inici del debat d’investidura, va ser una declaració d’intencions en tota regla. El mateix Feijóo va dir que defensaria una democràcia d’iguals, encara que això li costi la presidència, insinuant que veu pràcticament impossible aconseguir els 4 vots que li falten.
El PP paga ara els errors que ha comès els darrers anys i els pactes territorials amb Vox. Tant una cosa com l’altra impedeixen que algunes forces polítiques hi puguin pactar. I no és que Feijóo i el seu equip no hagin intentat arribar a acords amb el PNB o, fins i tot, amb Junts, però la política de terra cremada que van practicar abans de les eleccions, perquè pensaven que aconseguirien un resultat suficient, ha fet impossible cap tipus d’entesa.
La realitat és que en lloc de parlar de les coses que hauria de fer el govern, els populars ho han centrat tot en la possible amnistia i en els acords econòmics que el futur govern de Sánchez pugui arribar amb els independentistes catalans, perquè entenen que amb aquestes concessions es trenca la igualtat entre espanyols.
En el passat governs del PP i del PSOE van arribar a acords amb nacionalistes catalans i bascos per aconseguir els vots que precisaven per governar i no només això, sinó que van aplicar mesures de gràcia a condemnats pels tribunals.
En el primer govern d’Aznar es va fer el pacte de Majèstic entre el PP i CiU, i els populars van acceptar la supressió del servei militar obligatori i dels governs civils, la substitució de la guàrdia civil de carreteres pels Mossos i van doblar el percentatge de l’IRPF que es quedava a Catalunya. Però amb això no hi veien cap problema, perquè contribuïa a la governabilitat de l’Estat.
Pel que fa a les mesures de gràcia, tot i que l’indult no és igual que l’amnistia, cal recordar que els governs d’Aznar van indultar 5.948 condemnats i els de Felipe González, 5.944. Entre els indultats hi havia de tot. Per exemple, Felipe González va indultar el general Alfonso Armada, per motius de salut, condemnat per ser un dels responsables de l’intent de cop d’Estat del 23-F, aquell que quan preguntaven si era a la Zarzuela responien «ni hi és ni se l’espera». També va perdonar Jesús Gil, que havia estat condemnat per vendre una parcel·la embargada. Per cert, Jesús Gil, ja havia estat indultat anteriorment per Franco per l’accident de Los Ángeles de San Rafael on hi van morir 56 persones. Aznar, per la seva banda, va indultar 10 dels 12 condemnats pel segrest de Segundo Marey, que van confondre amb un dirigent d’ETA. Entre els indultats hi havia l’exministre José Barrionuevo i l’exsecretari d’Estat, Rafael Vera, tots dos del PSOE. També va perdonar al jutge Javier Gómez de Liaño, condemnat per prevaricació i 16 membres de Terra Lliure.
Però en la investidura actual es produeix la paradoxa que el PP s’ha convertit en un partit amb poques possibilitats de pactar amb altres grups, tret de Vox, Coalició Canària o UPN, justament en el moment en què té el president més procliu a entendre la diversitat territorial, tal com va demostrar quan va presidir la Xunta de Galicia. L’aïllament parlamentari en què estan instal·lats els populars fa que la investidura de Feijóo s’hagi convertit en un espectacle del qual tothom en sap el final, tret que hi hagi un gir de guió que no és previsible.
