Un vaixell de rescat ple a vessar d’immigrants solca la mar a tocar la illa de Lampedusa. En la fotografia que han reproduït diferents mitjans (Yara Nardi/Reuters) se’l veu entre dos iots. Alguns turistes immortalitzen el moment amb el seu mòbil, altres abandonen la contemplació de les epidermis llustroses alliberades dels vestits de bany i dels biquinis, o de les pampallugues platejades que el mar posa en dansa, per fixar-se en la gent de pell fosca i mirada fatigada i que amb tota probabilitat no els tornaran a veure. Aviat els immigrants es fondran amb milers de compatriotes que els han precedit en l’arribada per formar un conglomerat humà que la Creu Roja anirà esmicolant per tornar a cada un d’ells la identitat que tenia abans de partir del seu país. Els turistes aniran als seus hotels, als seus restaurants i bars, s’allitaran, copularan i abans de quedar-se adormits potser pensaran que la vida no és justa. Què podem fer, no mantenim amb els nostres impostos els buròcrates de la Unió Europea!
A unes sis hores de vol, a l’illa italiana de Sardenya, al Restaurant Gente di Mare, hi entra una turista suïssa, demana un pot amb aigua i que al seu interior hi posin una llagosta. Els propietaris es sorprenen perquè es costum que el client triï una llagosta i indiqui al cuiner en quin punt la vol una vegada dipositada viva a la planxa. La turista amb la seva llagosta en remull s’acosta al mar fins a tocar la barana protectora. Amb delicadesa torna la llagosta a casa seva. No sabem si el crustaci –després del tràfec de la captura, de l’estada en el corredor de la mort, de veure com l’escollien per ser la següent en morir a la cadira elèctrica, de no saber el que li espera quan la transporten dins el pot– sobrevisqué després de la cabussada. En llegir la notícia i veure vídeo en l’edició digital del Diari de Girona vaig pensar en el dia que Nietzsche a Torí en veure com un cotxer fustigava un cavall, es llançà al coll de l’animal, l’abraçà, es posà a plorar i pronuncià les que serien les seves últimes paraules: «mare, soc un ruc». L’endemà el filòsof ja no podria continuar donant cops de martell a les seves bèsties negres, a Plató, a Sòcrates, al cristianisme, perquè quedaria ingressat en una manicomi fins la seva mort.
El continent africà compta amb 1.300 milions d’habitants i es calcula que d’aquí a un quart de segle la xifra es doblarà. Si ara la immigració és un maldecap i les solucions que s’ofereixen són per sortir del pas com ara esponjar l’allau humana repartint els immigrants en altres països, o tornar-los de volta a casa, imagineu-vos quan la gent disposada arriscar la seva vida per sortir de la calamitat es multipliqui. Els entesos creuen –i diria que l’encerten– que l’única solució és millorar les condicions de vida dels països que a causa de l’herència del colonialisme o de règims despòtics permeten que els quatre genets de l’Apocalipsi –conquesta, guerra, fam, mort– cavalquin com a casa seva. Farà falta una feinada de por perquè la gent d’aquests països aconsegueixi una vida digne. Pensem, encara que no hi hagi ni una punta de comparació, en la Reial Federació Espanyola de Futbol: una tassa de vàter que acumula des de la postguerra civil uns excrements que han acabat formant una unitat orgànica amb la porcellana i que segons els experts demana tones de desincrustant. Així les coses, no ens hauria d’estranyar trobar una mica de tendresa en el gest de salvar una llagosta, o en les darreres paraules de Nietzsche, unes paraules que vull pensar que un altre dia alguns polítics que ara acaparen portades, tindran la decència de pensar encara que no les diguin amb veu alta.
