Via Veneto, dissabte. Dinem per celebrar els 80 anys de Julio Iglesias. Estimats amics i entusiastes de la seva obra ens reunim amb alegria i emoció per brindar pel gran artista espanyol de tots els temps. És metàfora de l’Espanya cancel·lada que Julio no tingui un homenatge diari. I el menyspreu amb què a les seves últimes gires el tractaren hauria estat impossible a França amb artistes com Moustaki o Aznavour i van ser molt menys internacionals.
Julio ho ha estat tot per a Espanya: el cantant, l’exemple de superació davant de l’adversitat, el treballador infatigable, el gran seductor, el millor ambaixador que hem tingut en temps en què el nostre prestigi al món era francament millorable; i per descomptat el llatí que més discos va vendre quan encara es venien discos i l’únic que ha pogut omplir estadis als cinc continents.
Recordem amb eufòria alguns dels seus concerts, especialment el del Camp Nou de 1988. «Una borratxera emocional» va dir ell, que sempre ha cregut que va ser la millor nit de la seva vida. Parlem també d’escenaris més ombrívols, com quan Zapatero no es va aixecar al pas de la bandera americana a la desfilada i José Bono li va demanar que intervingués per arreglar-ho. Va trucar a Kissinger. Es van veure en secret a Washington i Obama va acabar convidant ZP com a gest de perdó, i jo diria que de pietat, a l’Esmorzar de l’Oració.
Sempre elegant, sempre atractiu, sempre amb la seva presència física magnètica i encantadora, des que va patir l’accident de trànsit que el va allunyar de la porteria del Reial Madrid i el va dur pels camins de la cançó ha tingut dificultats per moure’s amb normalitat. Cada matí des de llavors ha hagut de tornar a aprendre a caminar i entre els reptes de cada dia hi ha també, i sobretot, el de sobreviure al dolor. El seu èxit mundial, artístic i personal, als escenaris i en la distància curta, no s’entén sense aquest esforç agònic, sense aquest permanent desafiament que desmoralitzaria qualsevol i al qual ell amb gran afany i disciplina s’ha sabut sobreposar.
Va arribar el pastís amb el número 80, li vaig enviar una foto i el vaig trucar per dir-li que l’estimem, l’admirem i el felicitem. Organitzar un dinar per celebrar un aniversari sense qui fa anys és un gènere particular, però els que estimem Julio sabem que no hi ha al món cap lloc ni físic ni moral on ell no estigui amb nosaltres. Mentre bufava per ell les espelmes vaig pensar que m’agradaria viure en un país on el talent fos la mesura i no el desdeny dels que no l’entenen.
Dimarts Feijóo gesticulava al Congrés. Si amb Julio podem celebrar sempre i arreu allò que vulguem perquè la seva àuria i el seu amor transcendeixen continents i oceans, i així serà igualment molts anys després que hagi mort; amb Feijóo passa exactament el contrari. El tenim de cos present i de fet belluga, com aquells pollastres que quan els tallen el cap encara corren una estona, i ningú no s’atreveix a dir-li que ja no viu entre nosaltres.
Hi ha una Espanya guanyadora, enlluernadora, però que no acaba de ser conscient del seu poder, i sovint té una actitud poc positiva respecte de l’immens valor que té. En canvi, hi ha una derrota de fons en la qual ens agrada insistir. Un camí sempre equivocat, sempre frustrant, una comptabilitat que no ha donat mai benefici i no entenem com podríem canviar-la. Feijóo seria un bon president si matemàticament pogués ser-ho, però el cas és que ni amb tot a favor no ha estat capaç de guanyar amb prou marge per poder governar. Per tant, és absurd que la dreta mediàtica s’entesti a fer-li creure que té la raó moral, aquella mena de raó que tenen sempre els que perden el judici i la vida. És absurda la dreta quan menysté Pedro Sánchez, perquè els guanya cada partida. És el que sempre escric sobre Catalunya: no té cap sentit que es cregui superior a Espanya quan Espanya l’ha guanyada sempre per golejada.
Entre els 80 anys fantàstics i reals de Julio Iglesias i la falsa victòria de Feijóo hi ha el camí que a una Espanya que tinguis una certa autoestima assegurada no li hauria de costar tant de recórrer. Jo crec que espanyolistes i catalanistes es barallen tant perquè s’estimen poc ells mateixos. El nacionalisme, de fet, sempre amaga més inseguretats que el suposat amor passional que pretén projectar.
Tenim Julio Iglesias, tenim Via Veneto, tenim el que ens fa feliços i sabem per què. Tenim la governança possible d’un país divers, ric, massa tossut però increïblement més brillant que els seus veïns. Julio, Feijóo.
Dos gallecs, al capdavall. Un és tan gran que és igual si es mor; l’altre és tan petit que és igual si viu.
