Núñez-Feijóo va perdre la seva primera oportunitat i ara li toca el torn a Pedro Sánchez. El PP ho ha intentat i la seva aposta mediàtica l’ha resolt amb èxit en clau de partit. El líder gallec va protagonitzar un gran debat. Va saber buscar totes les contradiccions d’un PSOE que necessita resoldre un autèntic jeroglífic davant les exigències de tota una colla de formacions polítiques que tenen un munt d’interessos no compartits.
Des d’aquesta setmana el protagonisme recau sobre les forces independentistes catalanes, que demanen una amnistia i un referèndum, que no són fàcils d’assumir per part dels socialistes. No és d’estranyar que Salvador Illa es plantés i que en seu parlamentària no descartés unes noves eleccions.
El PSOE ja ha fet concessions importants com facilitar grups parlamentaris a ERC i Junts. També aprovà que el català, l’euskera i el gallec es puguin parlar a les corts espanyoles i el ministre d’Exteriors està treballant amb els seus socis europeus per tal de donar compliment a algunes peticions dels independentistes com l’oficialitat del català a les institucions o reclamar a l’Europol que deslligui l’independentisme del terrorisme.
I no cal oblidar que Catalunya va votar massivament la candidatura de Pedro Sánchez en les eleccions. El PSC aconseguí treure mes vots que la suma de ERC, Junts i la CUP. I malgrat això, Junqueras i els seguidors de Puigdemont parlen en nom de Catalunya com si haguessin guanyat el 23-J, quan només tenen set diputats cada força política, mentre la CUP restà com a força extraparlamentària.
Però els números són els números i per tal de sumar majoria absoluta Pedro Sánchez necessita els vots de PNB, Bildu, BNG, ERC i Junts. Els vots dels bascos avui no ofereixen dubtes i més quan Feijóo dinamità qualsevol tipus d’entesa amb el nacionalista Aitor Esteban.
De moment no se sap què opina l’actual president del govern en funcions. Ha estat callat, malgrat les provocacions de Feijóo. Va deixar que el protagonisme en el debat fos d’Óscar Puente, exalcalde de Valladolid, que es dedicà a menysprear i gairebé insultar al candidat a la investidura. Fou una intervenció penosa i totalment fora de lloc. Però ara Sánchez té dos mesos de coll per tal d’intentar convèncer Junqueras i Puigdemont. Les vies de negociació seran claus per a un acord o bé per a tornar anar a les urnes. Una vegada més tot fa pensar que els independentistes catalans no són conscients que estan en hores baixes i que en cada bugada perden un llençol. Poden estirar tant la corda que la poden petar. I faran un flac favor al país, perquè una repetició electoral pot portar el tàndem Feijóo-Abascal a La Moncloa i això seria molt perjudicial per a Catalunya. Però ja se sap que hi ha molts secessionistes partidaris de fer-ho petar tot.
Els hooligans no en tindran mai prou i ni ERC ni Junts parlen del futur de Catalunya en qüestions que puguin afavorir la globalitat dels ciutadans, sinó que una vegada més es volen perdre en peticions d’un determinat percentatge de població que saben que són inabastables per al PSOE.
O els independentistes, que el 23-J van fer catorze dels quaranta-vuit en joc, toquen de peus a terra i no es deixen trair per les pressions –com li va passar amb en Puigdemont quan el 26 d’octubre del 2017 fou acusat de traïdor per part de Rufian i Marta Rovira i no s’atreví a convocar eleccions– o ben aviat els ciutadans hauran de tornar a les urnes.
Els polítics presos són al carrer per un indult del govern de Pedro Sánchez i ell mateix se la va jugar en fer desaparèixer del codi penal el delicte de sedició, però cap de les decisions que desinflamaren el conflicte existent avui es valoren. És el joc dels despropòsits i com digué Gaziel «Per què Catalunya perd i ha perdut sempre?». Si es fa cas de les darreres declaracions de la gent d’ERC, amb Aragonès al capdavant, i d’alguns responsables de Junts, no sembla que amb el seu posicionament el país pugui guanyar. Però resten dos mesos i en política tot és possible, però el fanatisme pot ser letal.
