L’Emilio, ànima del Girona

Cada divendres esperava amb delit que el meu pare em vingués a buscar a l’hora de dinar a la sortida del col·legi. El meu pare era viatjant -ara en diuen agent comercial- de sabons industrials Minea. Llavors divendres tenia dues visites a les quals jo l’acompanyava amb gran emoció: una a la planta Cobega -on s’embotellava la Coca-Cola- i l’altra l’estadi Montilivi. L’Emilio, el cuidador del camp, em deixava entrar fins a les interioritats de l’estadi. Anava al vestidor, a la bugaderia i, finalment, trepitjava la gespa. Ara és impensable. L’Emilio va morir la setmana passada i amb ell es tanca també una etapa i uns moments que mai més tornaran. Amb el sabó que el meu pare venia es rentaven les samarretes, pantalons i mitjons dels jugadors. I no és com ara que cada jugador té dues o tres equipacions per a cada partit o fins i tot una samarreta només per sortir a fer l’escalfament. Hi havia una sola samarreta, xandall i pantaló que s’havien de rentar cada setmana perquè llavors, i no com ara, quedaven brutes de fang i tenyides de verd de la gespa. L’Emilio, i la seva família, vivia als baixos de l’estadi, allà on ara hi ha les escales de tribuna. És cert, com recorda l’exdirectiu Albert Mateos, que era un espectacle veure la roba estesa a l’esplanada de tribuna baixa. I l’olor a net. Descansi en pau.

Subscriu-te per seguir llegint