Opinió

Flors xopes en temps de sequera

Si s’adapta Temps de Flors a la sequera amb varietats seques i esponges per retenir l’aigua, per tot allò de la solidaritat però sobretot per no semblar uns tarambanes pedants sense dos dits de seny, resulta que aquella setmana caurà un xàfec cada dia. Si el Girona anuncia que la Champions es quedarà a Montilivi, enlloc de posar el crit al cel per les poques localitats que tindran els abonats i els socis de tota la vida per gaudir de la gesta històrica, encara ens agenollem i donem les gràcies perquè ningú s’emporti l’idil·li a Barcelona. Les participacions per aconseguir les samarretes suades (sí, ho han llegit bé) dels jugadors del Bàsquet Girona s’esgoten en poques hores (i encara tindrà premi qui no la posi mai a la rentadora). Llogar un pis de 35 metres quadrats a Girona ja val 1.000 euros al mes i en un paquet de formatge envasat amb un adhesiu cridaner que marca 1,50, encara algú té la gosadia de posar-hi només quatre (i quatre són quatre) talls de formatge plastificat.

A Menorca, un portal immobiliari de propietats de luxe ha posat a la venda un poblat talaiòtic protegit com a Bé d’Interès Local (per 950.000 euros, però aquesta xifra estratosfèrica acabarà sent el de menys). Fem un any de cua per pagar 250 euros per un menú, correm a matricular-nos a una escola de vida iòguica per fer veure (o fer-nos creure) que tot són flors i violes i que les preocupacions se’n van ensumant Palo Santo. També, per si encara fos poc, ens apuntem a pilates, tai-txi, marxa nòrdica, country, patchwork, flauta dolça, respiració conscient, ceràmica, cuina marroquina, mandales i mandangues perquè «diuen que va bé». Perquè de coneixe’ns, ens coneixem ben poc.

Però vivim en un món on cal aparentar, més que per sobresortir, per encabir-se dins la norma. Com l’Ajuntament de Girona, que va anunciar fa setmanes, amb mitja població en màniga curta i l’altra mitja en tirants, que aquest any les llums de Nadal arribaran a 22 sectors de la ciutat, des del Barri Vell fins a Font de la Pólvora. Els aparadors de les botigues que es diuen ser luxoses han de deixar la llum encesa tota la nit per fer veure que poden permetre-s’ho, mentre les administracions amaguen el cap sota l’ala difonent convocatòries d’ajuts a tort i a dret perquè la inflació no et xucli la poca sang que et quedava, quan a l’hora de la veritat són quatre els que les acaben guanyant. El món se’n va a la merda. I què fem nosaltres? Ens ho mirem, sí senyor.

Subscriu-te per seguir llegint