Opinió

Sí, és un genocidi

Palestins fugint de Jebaliya, al nord de la franja de Gaza.

Palestins fugint de Jebaliya, al nord de la franja de Gaza. / AP

Els que em llegiu habitualment ja sabeu que m’agrada consultar paraules al diccionari. O sigui que busco la que avui em preocupa al Gran Diccionari de la Llengua Catalana, i la cerco també al Diccionari de la Real Academia Española: m’encanta observar els matisos que hi ha entre les definicions en cada idioma.

En català: extermini d’un poble o d’una ètnia. En castellà: «Exterminio o eliminación sistemática de un grupo humano por motivo de raza, etnia, religión, política o nacionalidad».

Interessant, que en un cas s’especifiquin les causes que motiven el genocidi (aquesta és, ja ho haureu endevinat, la paraula que buscava) i, en l’altre, no. En qualsevol cas, queda claríssim, al meu entendre, que el que està cometent el govern de Benjamin Netanyahu és un genocidi amb totes les lletres. I no entenc les reticències, aquesta mena de tabú, a l’hora de pronunciar aquesta paraula quan parlem del que està fent l’estat d’Israel. És perquè el poble jueu va patir també un genocidi terrible durant la II Guerra Mundial? És perquè encara ens avergonyim d’allò que va passar al cor d’Europa sense que ningú ho evités? És perquè ens neguem a creure que les víctimes es poden convertir en botxins?

No tinc dubte de què veig quan veig les imatges dels cossos ensangonats, dels plors de nens i adults, dels hospitals destruïts, de les ciutats ensorrades, dels camps de refugiats bombardejats, dels saquejos als camions d’ajuda humanitària. Veig la mateixa crueltat i manca d’humanitat que vaig veure en la brutalitat amb la qual els membres de Hamàs es van acarnissar amb els ostatges jueus de l’atac de l’octubre de l’any passat.

Però arrasar Palestina per acabar amb Hamàs és com si l’Estat espanyol hagués volgut destruir el País Basc per acabar amb ETA. Una barbaritat, a més d’una completa absurditat. El cas és que Israel ha crescut com aquells nens que han patit una tragèdia de petits i se’ls consenteix tot per mirar de compensar-los d’aquell trauma. Aquests nens solen convertir-se en adults tirànics, egocèntrics i desconfiats. I aquí estem. Israel és, ara mateix, un gegant furiós que esclafa un poble pobre, afamat, ferit, exhaust i malalt, un poble desposseït de tot i que no té cap opció si no és la reacció de la comunitat internacional.

I si algú gosa intentar posar límits a aquest colós, se li posa l’etiqueta d’antisemita: que sent animadversió envers els jueus com a grup ètnic (o, en castellà, «que muestra hostilidad o prejuicios hacia los judíos, su cultura o su influencia»).

Mentrestant, la política internacional (amb honroses excepcions) segueix fent equilibris per no ofendre el poderós Israel. I potser el que li caldria a aquest gegant espantat i ple de ràbia és que algú li estirés les orelles i li deixés clar que, si algú t’ataca per entrar a casa seva, no cal assassinar tot el barri per si de cas.

Subscriu-te per seguir llegint