Opinió

L’exuberància tecnològica

Aplicacions de diverses xarxes socials.

Aplicacions de diverses xarxes socials. / EPC

No estic a cap xarxa social. No hi soc atès que no necessito exhibir-me a Instagram a l’objecte de que la gent sàpiga de mi, no soc a Twitter, avui simplement X, que en realitat és un «defecador», i no hi soc perquè la transhumància d’insults, d’odis personals i col·lectius i de mentides no fa per a mi. Les tecnologies han fet avançar a totes les societats que s’han donat al llarg de la història; l’actual, ja és fruit de les noves tecnologies de la comunicació i de la informació. Ja ho varen predir filòsofs i politòlegs nord-americans quan el segle passat i en el present s’hi han sumat pensadors d’altres països, com ara els europeus, entre el quals el professor Manuel Castells. L’exuberància tecnològica es troba a l’ordre del dia.

S’hi troba en els infants. El pares els volen entretinguts donat que avui tenir fills s’ha convertit en una nosa. Una contrarietat pel viure al dia amb despreocupació total. La paciència ha desaparegut com a actitud humana de signe esperançador. Ningú no vol recordar ni un trist segon de la seva vida com a infant. Si ho fes i ho pensés es trobaria amb els seus pares, els seus avis, i els sacrificis que varen fer amb l’objectiu de que creixés harmònicament, essent un tot, amb amor i cura. D’això, quelcom bàsic per a tot ésser humà amb poca edat, no en volen saber res de res. S’amaguen en allò que un servidor en diu la volguda ignorància en tot, inclosa la de qui és cadascú i d’on prové. Tenir fills, avui i sempre, és tenir valor i ganes per foragitar l’adversitat, la contrarietat, el destorb, la molèstia o l’entrebanc. D’això, les joves parelles amb edat per tenir fills no en volen saber res. Els molesta, fins i tot, que uns tercers, que poden ser els seus pares o els seus amics de colla, els interpel·lin sobre tenir o no descendència. En substitució del seu fracàs personal, adquireixen tot tipus de joguets amb tecnologia incorporada la finalitat dels quals no és altre que atraure l’atenció dels menuts a l’objecte de que no parlin, no plorin i no molestin. La soledat de la gent gran s’ha convertit en la primera lliçó que aprenen els infants. D’aquest arbre recent plantat que ningú esperi altre collita que l’individualisme i l’orfenesa social. No pot donar més fruits.

L’exuberància tecnològica es troba a l’ensenyament primari i al que li segueix. La pissarra i el guix jan es troben en les cases de segona ma o simplement a la paperera de la història. Allò que deia en Jordi Pujol cada vegada que inaugurava un centre docent i maleïa els arquitectes que aspiraven a un premi FAD -«un bon mestre ho és fins i tot sota un pi i a l’aire lliure» - no té cabuda en les noves generacions de pedagogs que, posats a innovar, creen un sistema educatiu que en fàbrica d’inútils i en ànima de càntir s’ha convertit. Vegi’s els darrers resultats de l’enquesta PISA. I els penúltims, i els avant penúltims...; tot és una denúncia de les aplicacions tecnològiques a les escoles i als instituts. Allò de «l’aprovat general polític», usat per alguns catedràtics en temps del franquisme com a resposta al tancament d’universitats, s’ha tornat en un «suspens general no polític» en matemàtiques, en lectura, en escriptura i un reguitzell de matèries. Aquesta setmana hem conegut que, lluny de rectificar, l’alt comandament escolar ha notificat als mestres i professor que es deixin de punyetes a l’hora de ortografiar correctament tant els escrits fets en castellà com els realitzats en català. ERC s’acomiada de la gestió governamental catalana d’aquesta manera singular i es prefigura com a candidata al premi Nobel de literatura. Genial!, com diria el més petit dels meus besnebots. Ja veurem què diu quan arribi a la universitat i elegeixi llengua i literatura catalana, per exemple, o quan hagi de presentar el seu currículum vitae per accedir a un lloc de treball.

L’exuberància tecnològica ha arribat a un punt sense retorn. No només pel que fa a la desaparició d’un dret fonamental internacionalitzat com és el de privacitat, vulnerat reiteradament per màfies que roben dades i per empreses que les compren, sinó que també per l’anomenada intel·ligència artificial que no entén de lleis. La seva irrupció molt em temo que complicarà la vida a professors universitaris a l’hora d’avaluar els seus alumnes, com també a tribunals acadèmic que hagin de fer el mateix respecte dels treballs de final de graduació o les recerques de doctorats. El retorn del popular adagi sobre qui paga, mana, es troba en fase inicial però amb un «in crescendo» imparable. El xat GPT et pot fer una dècima poètica per poques instruccions que li donis. Ho parlava l’altre dia a la meva ciutat nadiua, Sant Feliu de Guíxols, amb el doctor Lluís Pallí Buxó, catedràtic emèrit de la Universitat de Girona. I a Barcelona, dues setmanes abans, amb professors i catedràtics de les Universitats Complutense (Madrid), Ramon Llull i Autònoma (Barcelona). La incertesa és alta i la preocupació molta.

Per últim, l’exuberància tecnològica ha trencat en dos més un segment intermedi les societats occidentals, entre les quals la nostra. Ha creat un borsa (nova) d’analfabets en aquesta matèria que cap administració pública, així com tampoc cap banc, els té presents. Han estat expulsats del sistema. Constitueixen, els que no dominen les noves tecnologies, un grup de (nous) marginats. Una mena de sense sostre que, educats en la paciència i en les bones formes, no gosen alçar la veu ni tampoc es manifesten a favor del seus drets. Tindran vida biològica, però tecnològicament són uns amortitzats o simplement morts. Per damunt seu es situen els novells que, sense experiència, dominen abastament les TIC; entre aquests i els nou analfabets, fluctua un grup amb tendència a la baixa que sap d’algunes eines per sobreviure; i a sota, la resta, que és socialment la més amplia. Doncs anem bé.

Subscriu-te per seguir llegint