Opinió

Salvar el mercat elèctric

Poc després d’haver començat la revolució industrial, l’economia de mercat va veure que els productes es podien produir de forma massiva. Va aprendre de seguida que, si un ven un producte que no tinguin els altres, els beneficis són immensos. Podríem dir que el mateix naixement de l’economia de mercat va anar acompanyat a la idea de monopoli, la tendència a fer-ne irremeiablement. Certes coses hi van ajudar, com el naixement de les patents, però la força cap al monopoli va ser gegantina fins que els reguladors van haver d’actuar. L’exemple més famós va ser la llei de Baxter del professor de dret antimonopoli de la Universitat de Stanford William Francis Baxter. Durant 7 anys va assistir al fiscal que va determinar que l’empresa de telefonia AT&T s’havia de fraccionar en 7 companyies telefòniques regionals.

El món és ple d’empreses que dominen de forma abusiva el mercat, posant preus que perjudiquen el consumidor i a tota l’economia en conjunt. Passa sobretot quan una empresa busca expandir el seu monopoli cap amunt o cap avall, comprant els seus proveïdors o clients, de forma que els seus competidors no tinguin accés a aquests proveïdors o clients. Passa molt sovint i hi ha exemples en tots els sectors. Als monopolis els segueixen els oligopolis, on en lloc de ser una empresa la que domina el mercat, és un petit nombre de grans venedors qui ho fa. En aquest cas hi ha poques empreses que estan en competència.

El mercat elèctric espanyol està dominat per 4 grans empreses que tenen el 81,8% dels punts de subministrament i el 62% de la generació elèctrica. En la crisi de 2022, de pujada excepcional de preus de l’electricitat, van caure moltes empreses comercialitzadores, alguna de les quals com Holaluz encara es troba en aquesta fase. Aquella situació difícil, on les petites comercialitzadores no van tenir prou tresoreria per fer front als canvis de preus o no van poder aguantar les despeses de la facturació deficient de distribuïdores com Endesa, va fer tancar moltes comercialitzadores i va tornar una part dels clients a les quatre empreses elèctriques de l’oligopoli.

Tot això ho explico perquè avui ens trobem en una nova fase en el retorn d’un mercat que s’havia diversificat, amb empreses de generació amb parcs fotovoltaics i eòlics, cap a una nova concentració. És el resultat d’un desequilibri entre l’oferta i la demanda. Passa al sector agrícola quan hi ha collites excepcionals que enfonsen els preus amb tendència a zero. En aquest cas la solució és l’emmagatzemament, la derivació de productes a la indústria alimentària, l’exportació o l’ajuda de l’administració.

Ara està passant en la generació elèctrica, si bé no estem davant de cap fenomen que no haguéssim previst des de fa anys. De fet, els darrers 10 anys anem dient que les centrals nuclears tancaran per no ser rendibles. El problema és que, a l’augment d’energies renovables no s’ha acompanyat un augment del consum elèctric en substitució de combustibles fòssils. Una part de l’economia ha fet els deures, les renovables, mentre que una altra no els ha fet, una mancança del regulador que ara haurà de resoldre.

La generació renovable ha passat de tenir un pes del 40% el 2018, del 48,4% el 2021, fins nivells superiors al 65% aquest 2024. A això cal afegir que la demanda dels mesos de 2024 està baixant un -3,3% de mitjana. El risc que apareix de forma immediata és el tancament d’empreses que havien invertit en parcs fotovoltaics i eòlics al no poder suportar els crèdits concedits. També és de preveure l’aturada del desplegament renovable i les conseqüències del tancament de les empreses instal·ladores, un camí que costarà tornar a refer.

En una economia de la selva, on guanya el més fort, és de preveure que els parcs renovables de les empreses que tanquin els comprin les empreses de l’oligopoli, amb més múscul financer, sobretot després dels guanys enormes del 2022. Això seria un camí cap a la nova concentració i reforçant l’oligopoli elèctric. Una vegada efectuat el camí de concentració, els preus quedarien en poques mans, i seria fàcil apujar-los. Aquest camí no ens interessa, per la qual cosa s’han de prendre mesures. Una podria ser donar senyals al mercat, com posar un terra als preus (per exemple de 25 €/MWh) i un sostre (de 80 €/MWh) que protegeixin les empreses i als consumidors al mateix temps. Això, que ens agrada als enginyers perquè modula el procés, no agrada als economistes més liberals, per la qual cosa cal cercar noves vies. Si la solució implica emmagatzemar electricitat en bateries, les dades de preus alts i baixos del darrer any i mig tampoc permeten la seva rendibilitat. Per tant, caldrà trobar altres fórmules per fer-ho possible. Una és la substitució industrial de calor que es produeix amb gas o amb biomassa, amb preus de 30 €/MWh, per electricitat. Però això tampoc és rendible, car als preus de mercat elèctric dels 5 primers mesos de 2024 de 36 €/MWh cal afegir els peatges en hores de dia. Avui els peatges baixos encara són a la nit, fet que mostra que el regulador està dormint i no s’assabenta del drama. El canvi de peatges a un altre sistema dinàmic, ajustat aleshores amb excés de generació renovable (com fa França a l’hivern, però per insuficient generació), seria una solució. L’última seria el subsidi temporal del preu elèctric en la substitució del gas, per exemple de 20 €/MWh que permeti a l’electricitat competir amb el gas, una espècie de mesura com l’excepció ibèrica, però a la inversa, fins que es trobi un equilibri sostenible entre oferta i demanda. Fomentar el vehicle elèctric, la bomba de calor, la substitució de gas per electricitat, hauria d’anar acompanyat de desenvolupament de les xarxes de distribució i de la reducció dels costos de connexió a la xarxa elèctrica. No fer-ho ens porta a la involució de la transició energètica que tants actors d’empreses energètiques i financeres, economistes opinadors, negacionistes i falsos ecologistes fomenten.n

Subscriu-te per seguir llegint