Opinió

Dubtar i recordar

La vida, a parer meu, està farcida de dubtes que et porten sovint a la millor decisió o a la rectificació si no l’has encertat. En el meu cas, és el motor que m’ha portat a fer-me vell sense perdre la curiositat i l’amor per la llibertat. Dubtar sempre qüestiona la falsa certitud afirmada des del poder. Tancar-se en un mateix, reduir la complexitat de la vida a una dicotomia – o estàs amb mi i els meus o contra tu i els teus– que porta cada cop més a fer del fanatisme, virtut, i de la tolerància, debilitat. En això, les xarxes socials han produït o han agreujat, no ho sabria dir, una enorme simplificació de tot. Hem perdut bona part de l’esperit públic a favor d’un individualisme egoista. Tot ha de ser a curt termini. Tot és opinió. Després de vint anys de la irrupció de les pantalles als telèfons no som pas més intel·ligents ni més lliures, més aviat ens ha portat a una societat més amargada, tancada, dura, dominada per la simplificació, com deia abans.

No tot es pot reduir al sí o no. No tot pot ser ara. Hi ha respostes a temes complexes on m’agrada més usar la paraula potser. És una paraula que et permet el viatge i arribar a port, és aleshores quan pots arribar a la conclusió de sí o no. Port provisional, però, on sempre has de continuar viatjant i, si continues cercant, pots trobar una resposta millor. I, també, cercar la companyia d’altri, per escoltar un millor parer. Aquest sistema d’intermediació entre allò que és individual i el col·lectiu, és el que ens ha fet progressar com humanitat.

El perill de la societat digital, per la seva natura, pot portar a prescindir del que és comunitari. Rebutjar associacions, sindicats, diaris i tancats a casa amb un mòbil aconseguir com a molt insultar als altres, no és el millor camí. Deia Foucault que la soledat és la primera condició de l’autoritarisme. La soledat impedeix aquelles formes de relació humana que poden canviar el món.

La soledat i els seus germans, l’egoisme i la insolidaritat, són un virus inoculat, que no sorgeix per generació espontània. Embolcallada en una llibertat de curta volada, amaga els conceptes que hi ha darrere les paraules que fan por als poderosos, als que per herència molt sovint dominen les institucions de poder.

Pocs dies abans de les eleccions europees, on l’extrema dreta pot aixecar encara més el cap, reivindico la paraula antifeixisme i el seu sinònim nostrat, antifranquisme. Reivindicar aquests mots, els que creiem en la veritable llibertat, han d’omplir les consciències i les urnes perquè, ni per acció ni per omissió, no es puguin justificar uns règims que mataven opositors, prohibien partits i sindicats, tancaven diaris... Fou una època terrible, de tortura i de sang. Reivindicar la memòria ens permet constatar que les llibertats no duren per sempre si no les defensem sempre.

Subscriu-te per seguir llegint