Opinió

Tampoc va ser fàcil reconèixer l'Estat d'Israel

El reconeixement de l’Estat de Palestina ha portat a una polarització entre l’actual Govern i Vox. Hi ha maneres molt diferents de configurar la preferència de vot. De vegades es fa per una profunda convicció ideològica, d’altres es fa en un mercat electoral on la narrativa política sembla crònica esportiva, cops durs, espectacle. Per alguns, optar per recolzar Vox com a aliat incondicional de Netanyahu i de Milei respecte a la guerra de Gaza, és una opció en la polarització maniquea. Els votants que recolzen els tipus durs i que veuen des de les pantalles les decisions del Gabinet israelià com qui veu Fauda, una sèrie de Netflix en què els serveis secrets israelians passen per damunt de tots els dolents del bàndol palestí amb altes dosis d’adrenalina i trets.

Però també hi ha els votants de Vox que veuen en el partit l’encarnació d’un conservadorisme sense complexos que fa una interpretació benigna, condescendent i raonada dels quaranta anys de franquisme. Per als votants més ideologitzats de Vox, el que han vist els darrers dies els ha de causar com a mínim sorpresa.

El franquisme mai no va tenir relacions amb Israel, ara veurem per què. El franquisme va cultivar la teoria de la «tradicional amistat amb els països àrabs» i el franquisme va alimentar fins a la caricatura la teoria de la conspiració judeomaçònica contra les essències del règim dictatorial

Tot té el seu temps, i sembla que els governs socialistes són els que, cadascú en el seu temps, han impulsat l’establiment de relacions diplomàtiques amb Israel i ara el reconeixement de l’Estat de Palestina amb vista a la solució dels dos Estats.

L’1 de gener del 1986 el Govern espanyol va anunciar oficialment que establiria relacions diplomàtiques amb l’Estat d’Israel. Una setmana després, el 10 de gener, el president Felipe González va enviar una carta als ambaixadors de les nacions àrabs acreditades davant d’Espanya per avançar-se a la seva reacció assegurant-los que el reconeixement d’Israel entrava dins del pla de la política exterior del seu Govern i també dels governs que el van precedir en el període de la Transició. Gir històric ja que l’Espanya del principi de la democràcia encara cultivava una relació preferent amb els països del món àrab que la situava, en aquell moment, en una posició incompatible amb el reconeixement de l’Estat d’Israel. Aquest fet s’explica perquè durant el franquisme el suport de països destacats del món àrab va ser crucial per a l’accés a organismes internacionals, singularment les Nacions Unides, en l’intent de superar l’aïllament internacional.

El reconeixement d’Israel per part d’Espanya també era una qüestió plantejada pels membres de la Comunitat Econòmica Europea (CEE) com un element que afavoriria l’accés d’Espanya. Una part destacada del partit socialista veia Israel com un Estat de valors socialistes en el seu moment fundacional -1948- i recolzava el reconeixement. El lobby proisraelià dels Estats Units va realitzar una activa campanya entre els grups bancaris espanyols per aconseguir intercanvis i convenis entre Cambres Comercials. Espanya va reconèixer l’Estat d’Israel el 17 de gener del 1986.

Quan Israel va néixer com a Estat el 14 de maig de 1948, va rebutjar expressament demanar el reconeixement d’Alemanya i d’Espanya.

Així ho explica Samuel Hadas a les seves memòries. Hadas va ser un diplomàtic israelià que es va convertir en el primer ambaixador d’Israel a Espanya i un dels principals artífexs dels acords per al reconeixement: «Quan va néixer l’Estat d’Israel, el seu govern, en sol·licitar el reconeixement de la comunitat internacional, va ignorar Alemanya i Espanya. La memòria de l’Holocaust era molt propera. L’Espanya de Franco era considerada a Israel aliat de fet de l’Eix i la resposta israeliana a l’oferiment espanyol d’establir relacions diplomàtiques va ser un ‘per ara no’». Així va explicar l’ambaixador d’Israel a les Nacions Unides, Abba Eban, el vot negatiu d’Israel a l’aixecament del boicot diplomàtic contra Espanya el 16 de maig del 1949: «El règim de Franco va acceptar i va recolzar la perspectiva de la supremacia nazi a Europa i conseqüentment al món sencer». Aquesta actitud d’ordre moral és marginada a la dècada dels cinquanta quan és Israel qui persegueix les relacions diplomàtiques, però el règim de Franco havia entrat en el període de la «tradicional amistat hispanoàrab».

Israel es va negar a buscar i acceptar el reconeixement d’Espanya en el moment del naixement. Entrats ja als anys 50, quan en una posició més pragmàtica Israel sí que hauria acceptat el seu reconeixement (Espanya ja era membre de les Nacions Unides i els Estats Units ja havien instal·lat les seves bases militars a Espanya), la diplomàcia espanyola ja estava fortament relacionada amb el món àrab i aquesta amistat i alineament feia impossible establir relacions amb Israel.

Tampoc va ser fàcil reconèixer l’Estat d’Israel. La història no es repeteix, però rima.

Subscriu-te per seguir llegint