Opinió

El gran carnaval i Europa

En Josep Callol, director del diari, feia un excel·lent resum de les reaccions a la llei d’amnistia al Congrés dels Diputats. Deia: «Míriam Nogueras va dir que el que es vivia a la cambra baixa no és perdó ni clemència, és victòria, Gabriel Rufián d’Esquerra que aquesta és la primera derrota del règim del 78 afegint que la pròxima parada és el referèndum. Félix Bolaños del PSOE ho va qualificar de pas definitiu per tancar conflictes i d’un dia històric en què havia guanyat la convivència i el popular Núñez Feijóo va arribar a vaticinar l’acte de defunció del PSOE» i continua «cap sorpresa (...); tots els discursos estaven sota el guió i fins i tot els insults i crits de la bancada de Vox eren estudiats al detall».

No accepto la banalització i el teatre que aquests discursos suposen. Siguem clars, l’independentisme a Espanya i a Europa només ha aconseguit evitar ser condemnat (d’això va l’amnistia) o que els condemnats hagin sigut indultats. No és poca cosa, però no han aconseguit cap altre objectiu dels molts que preconitzava la tardor del 2017. I, a les darreres eleccions, han perdut la majoria que el nacionalisme (ara independentisme) mantenia des del 1984. Els discursos de Rufián i Nogueras semblen fruit de la impotència. El règim del 78 derrotat? És pel règim del 78 que van poder fer el que van fer i ara s’ha aprovat l’amnistia. És una victòria? De qui, per a qui? La realitat és que l’amnistia és fruit d’un pacte (on els socialistes són majoritaris) que retorna al punt de partida. Vaig defensar els indults i ara defenso l’amnistia. En contra dels discursos d’independentistes i PP l’amnistia demostra la fortalesa de la democràcia espanyola, del règim del 78. El govern Sánchez ha entès que obrir centenars de judicis a Catalunya només serviria per reobrir les ferides produïdes pel «procés». Les forces reaccionàries, amb alguns jutges, tractaran d’impedir-ho i la fanfarroneria, buida de contingut, de Rufián i Nogueras, no ajuden. Sembla com si a la dreta i als independentistes els interessés més mantenir les ferides obertes de les que supura el verí que els alimenta.

I passo a parlar de les eleccions europees de diumenge. En general, des de la dreta es parla poc d’Europa. La socialdemocràcia planteja una campanya en què explica què vol dir el seu lema: «Més Europa». En primer lloc vol dir una defensa, matisada, de la reacció europea davant les crisis sofertes els darrers 5 anys: davant la pandèmia, la guerra d’Ucraïna, la crisi energètica, la lluita contra el canvi climàtic o la regulació de la immigració s’ha actuat de forma molt diferent que en la crisi del 2008. Ara, no sense dificultats, s’ha respost de forma més mancomunada fent plans comuns per afrontar la pandèmia, per abordar la crisi energètica que va crear la guerra d’Ucraïna, creant un fons mancomunat com els Next Generation per afrontar el canvi climàtic amb un desenvolupament sostenible o un acord sobre immigració. Ni ha estat fàcil, ni estem en el millor dels mons, però s’ha avançat en la col·laboració. I en aquests plans ha jugat un paper important el president Sánchez que, pactant amb la popular Ursula von der Leyen, ha propiciat respostes positives a aquests temes. Ara la socialdemocràcia (l’esquerra en general) proposa aprofundir aquest camí de col·laboració, però es troba sola, li falta la col·laboració de la dreta democràtica, del PPE. La dreta s’està deixant seduir per l’extrema dreta, que li està canviant el programa. Els líders del PPE no tenen clar el camí a seguir, dubten, juguen a blanquejar l’extrema dreta i accepten molts dels seus principis. Com deia Illa, hem d’escollir entre la confiança en el projecte europeu, o la por que vol alentir-lo i retornar a les identitats nacionals, entre la defensa dels drets aconseguits o una retallada dels mateixos com ja passa a la Itàlia de Meloni o l’Hongria d’Orbán, entre un projecte de més unitat europea, més federalista, o un projecte de menys Europa i més nacionalisme, entre una Europa de la ciència que mira al futur i lluita contra el canvi climàtic i el negacionisme científic que defensa la ultradreta, entre una Europa més integrada que reivindica el seu paper de potència mundial i una dividida que no pintarà res, etc. Els líders del PPE dubten en la defensa dels valors europeus, res a veure amb els democristians com Adenauer, que amb socialdemòcrates i liberals van dissenyar el projecte europeu.

A Espanya, Feijóo no solament mostra la manca de projecte europeu, sinó que ni tan sols parla d’Europa, parla només de Sánchez o de la llei d’amnistia. Sabem que és partidari de pactar amb la ultradreta com ho va fer amb Vox a molts ajuntaments i CCAA. Ara ens ha parlat d’una moció de censura suportada per Vox i Junts, ja ho va intentar amb la investidura fallida i ara, després de criticar al govern per haver pactat amb Puigdemont, torna a parlar, de forma contradictòria, de pactes amb Junts.

I a Catalunya tenim l’estrany cas de Junts, que es presenta sol a les eleccions europees. A la darrera legislatura va obtenir tres diputats que no van trobar cap grup en el qual integrar-se, i per això han estat irrellevants. Quan no es coincideix amb cap altre partit europeu cal concloure que no es té projecte. Van fer una mitjana de tres intervencions d’un minut per any. Deien que es dedicaven a internacionalitzar el conflicte. Suposo que es referien al seu flirteig amb Putin i els ultradretans flamencs.

Un últim apunt. ERC sembla disposada a pactar amb Junts al Parlament al·legant una unitat d’acció que mai ha existit. Difícil d’explicar, els seus programes (també a Europa) són difícilment compatibles. Llegeixin el que diu Joan Tardà a El Periódico.

Subscriu-te per seguir llegint