Opinió

Amnistia, perdó i rancor

Començo per dir que he estat partidari de l’amnistia des del primer moment que se’n va començar a parlar, però em sembla que la cosa anirà per llarg. Poca estona després que el Congrés aprovés la llei, Sánchez va piular: «És més poderós el perdó que el rancor». Tot i que comparteixo aquesta idea no sé si està ben aplicada, perquè amnistia i perdó no són dos mots totalment sinònims. Entenc que l’amnistia és un instrument de l’estat que s’aplica a fi de bé, en el convenciment que és millor passar pàgina i eliminar les amenaces d’empresonament, inhabilitació i multes, i que ningú hagi d’estar refugiat a l’estranger. Es pot entendre que qui és amnistiat no necessàriament ha d’explicitar penediment com pretenen alguns, encara que seria d’agrair un cert respecte i reconeixement per a qui impulsa aquest procés. Si el penediment fos preceptiu, tindríem mala peça al teler en el cas que ens ocupa. Més aviat els hauria de molestar la piulada.

I, ben mirat, si Sánchez reivindica el perdó, sembla que la dreta reivindica el rancor. Què volen aquesta gent? Doncs que es purguin les penes a la presó. Però, la cosa no és tan simple com si fossin l’àngel i el dimoni dels pastorets, perquè el que fa el paper d’apòstol de l’amnistia sap que està en joc la seva residència a la Moncloa, i als que clamen mà dura els fa més por una Catalunya amb pau social que una pedregada seca. Els encanta el monotema d’atiar l’anticatalanisme que els dona vots a l’Espanya profunda. Si no pensen així, no s’explica l’obsessió que tenen per a posar-se ETA a la boca cada cop que parlen, quan el malson de la maleïda organització criminal ja fa molts anys que no existeix. La dreta espanyola, en comptes de dedicar-se a fer política de dretes, ha triat el camí de l’esbroncada i la deslegitimació. Feijóo ha arribat a afirmar que l’amnistia és una llei il·legal. Com? Pot ser il·legal una llei? És un pensament diabòlic. És clar que el Tribunal Constitucional pot revisar-la, però no sembla pas que aquesta sigui la pitjor de les amenaces. I ara han de posar les esperances en els jutges amb vocació política. Per a llogar-hi cadires. Cadires per esperar assegut perquè la cosa sembla que es pot allargar, per a satisfacció de qui fa del rancor l’eix central de la seva política. Fins d’avui en vuit, si no hi ha res de nou.

Subscriu-te per seguir llegint