Opinió | Des de la font del Bisbe

La vella Europa, mirall trencat

Cada cop és més difícil reconèixer en l’actual Unió Europea el vell somni que volia fer de la guerra en el nostre continent quelcom irrepetible. La política de blocs militars i ideològics que des de la fi de la segona guerra mundial dividí Europa, assegurà, amb la dissuasió nuclear, que la tercera guerra mundial no acabés amb la humanitat, però tot això, va desaparèixer amb la implosió de la Unió Soviètica. I en tots aquests anys, s’ha perdut una gran oportunitat de construir una Europa Unida que abastes tot el continent.

Va desaparèixer el pacte de Varsòvia, sí, però no l’OTAN, malgrat que l’enemic per la qual s’havia construït havia desaparegut i, tot i que, durant molts anys semblava no tenir enemic, es va ampliar fins a les fronteres de Rússia. Després, de bombardejar Sèrbia o intervenir a Afganistan. I ara, per fi, com volien alguns, de nou ha trobat un enemic a Europa, la vella Rússia. Amb el vell enemic a les portes, sembla que el més important, no és fer la pau sinó preparar-se per a la guerra.

Qualsevol resultat electoral a les eleccions europees sembla portar cap a aquest escenari. Des dels Verds i la socialdemocràcia, passant pels liberals, la dreta conservadora i l’extrema dreta ens demanen que ens militaritzem. No és estrany que l’abstenció de molts dels nostres conciutadans, arreu d’Europa, no hagi avalat aquest despropòsit. Les guerres sempre són construïdes per minories poderoses, però necessiten, per acció o omissió, el consens de la gent. I les fan la gent, sempre, no els que les provoquen. Amb la paradoxa que, a més destrucció, més beneficis dels poderosos en la reconstrucció.

No sé si som a temps de redreçar-ho, però no hi ha res que valgui més la pena que intentar-ho. Per això, vaig anar a votar el passat diumenge. Escèptic - allò del pessimisme de la intel·ligència...- però no cínic, com ens volen aquells que, si no estàs amb ells, millor que t’abstinguis, no sigui que perdin.

Unes eleccions que han estat disputades més en clau nacional que no pas europea. L’electorat, bona part quedant-se a casa, ha posat en qüestió la manca d’un projecte europeu que el pugui entusiasmar o, si més no, sentir-se interpel·lat. Així bona part dels que van anar a votar, pren partit en les batalles internes dels estats, com és el cas espanyol. I, a Catalunya? Els que voten en clau espanyola, ho han tingut clar, han votat al PSC i al PP, fonamentalment. Però l’independentisme, no s’ha sentit majoritàriament interpel·lat, per una Europa que va estar passiva davant la repressió d’una ciutadania, la catalana, que l’únic que volia era votar l’octubre del 17. I creu que ha continuat donant-nos l’esquena en tot el procés repressiu viscut des d’aleshores.

Queda doncs molt per fer, aquí i a Europa; la vella Europa.

Subscriu-te per seguir llegint