Opinió

No em portin el camp a la ciutat

S’ha posat de moda deixar que les ciutats s’assemblin al camp, tot i que jo diria que és una manera dissimulada amb què els ajuntaments deixen de prestar serveis als ciutadans. Es deixa créixer la malesa als parcs i al voltant dels arbres, i en diuen renaturalització urbana, perquè dir-ne desídia queda lleig. Estem a pocs dies que els ajuntaments permetin als lladres campar lliurement -encara més lliurement, vull dir- i anomenaran redistribució de la riquesa als robatoris de tota la vida. El mateix president del govern no menteix mai, només canvia d’opinió. Res com la semàntica per a ocultar la incompetència dels governants.

Si m’agradés viure a pagès, viuria a pagès. Si he triat viure a la ciutat és precisament perquè no s’assembla a pagès. No crec que sigui gaire difícil d’entendre. A pagès els pollastres tenen plomes i ronden lliurement, i els filets estan enganxats a la resta de la vaca, la qual sol estar pasturant. Així d’estrany és el camp, i per si no fos prou, hi ha males herbes i bestioles pertot arreu. Diuen els entesos que, quan plou, s’hi poden veure bolets i fins i tot algun caragol, aquells enganxats a terra i aquests sense salsa ni res. Allà, la gent porta boina, va en tractor i viu en cases de planta baixa perquè no existeixen els ascensors. Molt d’aire pur, sí, però ja m’explicaran de què serveix tant d’aire pur si al que aspira un és a passar les tardes en un bar amb l’aire viciat. Una vegada em van portar a una casa de turisme rural i em van fer mirar per la finestra perquè quedés extasiat amb el paisatge. No diré que no fos bonic, però al cap de tres hores i mitja al davant de la finestra, ja el tenia molt vist, i ni tan sols hi havia possibilitat de canviar de canal, ni cosa tan simple tenen els paisatges. Vaig repetir l’operació cada dia -no és que hi hagués allà moltes altres coses a fer- fins que al quart vaig tornar fastiguejat a la ciutat, sense que el paisatge hagués canviat gens ni mica. A la ciutat, surto al balcó i és cada dia una festa diferent.

A la ciutat tenim molt d’asfalt, com ha de ser, i uns pocs indrets amb herba, però ben cuidada, precisament per a diferenciar-la de la del camp, així ningú es confon. Almenys era així fins ara, quan els ajuntaments s’obstinen a convertir-nos a la força en habitants del camp, deixant la naturalesa al seu aire. Qualsevol dia algú amb urgència sobrevinguda anirà de cos al costat d’un arbre, ajupit en ple carrer.

- Es pot saber què fa? No veu que aquí al davant hi ha la sortida d’un col·legi?

- Perdoni agent, és que amb les herbes tan altes m’he pensat que estava a la muntanya.

Un cop hagin aconseguit que als parcs urbans es perdin nens entre el bardissam, com a la muntanya, serà el moment de repoblar-los amb fauna salvatge, començant per l’autòctona (cérvols, ossos...) i acabant amb la internacional (elefants, girafes...). Els senglars s’han avançat uns anys i campen ja lliurement per les ciutats, perquè són animals molt llestos i van percebre de seguida que les estem preparant per a ells. Abans, les ciutats eren ciutats i el camp era camp, ara, amb males herbes als carrers i amb internet i wifi al poble, un no sap mai on està, aquesta ansietat no pot ser bona ni per a pagerols ni per a urbanites.

El més fàcil seria que qui vulgui tranquil·litat, aire pur i naturalesa anés a viure a pagès, així la ciutat quedaria per als qui sabem apreciar, i fins i tot assaborir, l’asfalt, el soroll, la contaminació, les presses, els animals ben lligats a la seva corretja o tancats en la seva gàbia i, sobretot, l’herba retallada amb cura. Un lloc per a cada cosa, i cada cosa al seu lloc. Si vull que em desperti el cant d’un gall, programaré el despertador amb el seu quiquiriquic, i si vull veure males herbes, les buscaré a internet, però deixin les ciutats com a ciutats.

Subscriu-te per seguir llegint