Opinió

Europa, Espanya i Catalunya

Els resultats de les eleccions europees seran motius de molts anàlisis però podríem dir que es manté el domini dels partits de centre que han dirigit i modelat el projecte europeu des de l’inici. PPE, socialdemòcrates i liberals (i verds) conformen una majoria sòlida per continuar governant Europa tot i que l’augment de l’extrema dreta provoca pànic en certs països importants com França, Itàlia o Alemanya. Per contra l’extrema dreta perd l’hegemonia a Polònia, els països Baixos i alguns països nòrdics i, tot i que Orban guanya a Hongria, per primer cop un altre partit li fa ombra. L’extrema dreta puja però menys del que presagiaven les enquestes. A Portugal Chega perd força i a Espanya l’extrema dreta puja tant per part de VOX com per la irrupció de «Se acabo la fiesta» d’Alvise Pérez, un fenomen a analitzar, però menys del que deien les enquestes. A Catalunya el PSC torna a guanyar per golejada (treu dos europarlamentaris, mentre ERC i Junts amb un cada un ocupen la segona i tercera posició per vots), Junts torna a guanyar a ERC per poc, el PP només és quart, Vox puja i Podemos passa al davant de Sumar-Comuns (no així a Espanya). La lluita caïnita entre Sumar i Podemos fa que les dues formacions estiguin de capa caiguda.

Els propers 5 anys tindrem una Comissió que continuarà aprofundint el projecte europeu i, encara que l’extrema dreta intentarà posar pals a les rodes, veig més llums que ombres. El «sorpasso» de la ultradreta, de moment, es posposa 5 anys. Sembla que Ursula Von der Leyen repetirà com a Presidenta i ja ha deixat clar que negociarà prioritàriament amb socialdemòcrates i liberals. En aquesta negociació Sánchez (i Ribera) hi jugaran un paper important com ja va passar el 2019. De fet Ursula Von der Leyen ha exhibit més d’un cop la seva bona sintonia amb Pedro Sánchez. Com ja deia fa unes setmanes, un Feijóo poc interessat en política internacional i europea es pot trobar que presenta una lluita a mort amb Sánchez a Espanya i que col·labori en un gran pacte per governar Europa. Podrà servir això per canviar la dinàmica de confrontació total que vivim a Espanya? Ho dubto però no deixa de representar un xic d’esperança.

A Catalunya és obvi que només es pot configurar un govern liderat per Salvador Illa o repetir eleccions. Tot el demés són especulacions sense base real i repetir eleccions seria un error, l’abstenció podria ser d’infart. Els representants elegits tenen el deure de resoldre problemes no de retornar la pilota als ciutadans. Com ja es preveia la clau la té ERC, un partit que no viu els millors moments. Primer perquè ha de digerir els mals resultats de les autonòmiques i els regulars de les europees (el resultat d’Ara Repúbliques és deu sobre tot al resultat de Bildu al país basc i en menys grau al del BNG a Galicia). Segon perquè no té direcció, Junqueras dimitit i de viatge per Catalunya i Marta Rovira i Aragonés en funcions.

Dilluns va començar la legislatura catalana i ho va fer amb l’elecció de la mesa que presidirà Josep Rull de Junts. Junts va aconseguir el suport d’ERC i les CUP mentre el PSC es va quedar sol. Que la ultradreta no donaria suport a Silvia Paneque, candidata del PSC, estava cantat, que no ho fes el PP després de la campanya que ha fet era esperable, que no ho hagin fet els de Comuns-Sumar no sembla raonable. No puc deixar de mostrar la meva sorpresa pel comportament d’ERC. Després de que, per primer cop, havien aconseguit la Presidència de la Generalitat amb Aragonés i veure com Junts trencava el govern i els deixava en minoria, que ara s’hagin tornat a deixar convèncer per donar la Presidència del Parlament a Junts quan podien tenir-la ells, em sembla inversemblant. Tornem al complex d’inferioritat, la possibilitat de que els diguin botiflers els paralitza sense remei.

I què dir del discurs de Rull com a president del Parlament. A Catalunya s’ha normalitzat un cert discurs de l’independentisme en el que es barreja el monopoli de la democràcia amb un llenguatge partidista i divisiu. En una democràcia avançada el discurs d’un President del Parlament és un discurs inclusiu i jo em vaig sentir fora, primer perquè va dir que era una mesa anti-repressiva la qual cosa exclou més de la meitat dels ciutadans que votem opcions que no accepten aquest llenguatge i creuen que uns líders es van saltar les lleis aprovades per tots i segon perquè va usar un llenguatge post procés que inclou tots aquells termes que a les darreres eleccions van rebutjar una majoria de votants. Democràcia també vol dir respectar les regles que ens hem donat col·lectivament i ser respectuós utilitzant un llenguatge inclusiu des dels llocs de responsabilitat institucional.

I ara què, es preguntaran. Ara entrem en una etapa de més incertesa en que podem tornar al teatre amb un Puigdemont candidat que fracassarà o amb un candidat amb possibilitats com Salvador Illa o tornar a eleccions i l’actor principal és una ERC que sembla disposada a tornar a caure en el parany que els posa Junts, un partit que representa la dreta reaccionària de sempre i que juga als seus interessos particulars. ERC, un partit que pacta a l’ajuntament barceloní, a Madrid i a Europa amb els socialistes, sembla disposat a posar en risc el govern de Catalunya i d’Espanya sense tenir present que a Catalunya, Espanya i Europa els socialistes són el dic més important de contenció de la ultradreta.n

Subscriu-te per seguir llegint